Adam Majó
Xuts a pals
Escodines
A la part baixa del barri de les Escodines (del Casal en avall) hi ha molts edificis nous o ben rehabilitats, amb pisos assolellats i amb les millors vistes de Manresa. Però també hi ha un bon grapat de cases velles i atrotinades, botigues tancades, pobresa i conflictes de convivència. Com s’ha arribat a l’actual situació ho explica molt bé en Miguel Gómez en un article que circula per la xarxa titulat “El barri de les finestres tancades” i en el fons no és més que la dificultat d’adaptar-se a la modernitat d’un barri antic, d’origen pagès i menestral, amb carrers estrets, cases on costa colocar-hi ascensor o garatge, baixos poc atractius per a les activitats comercials del segle XXI i pisos foscos i amb distribucions anacròniques que requereixen una forta inversió per posar-los al dia… Molts dels antics veïns han anat marxant per viure a barris i habitatges més nous i ben equipats i el seu lloc l’ha anat ocupant (amb contracte de lloguer o sense) gent amb menys recursos atrets no tant per l’encant del lloc (que en té i molt) sinó per la facilitat d’accedir a un sostre encara que sigui precari. Si a això hi afegim alguns desencerts en la planificació municipal -sobre els que ara no m’estendré- i l’incivisme de determinats propietaris que no assumeixen les obligacions inherents a la propietat immobiliària, el resultat és un parc d’habitatges infrautilitzat on hi viu gent en males condicions d’habitabilitat i amb mala llet acumulada.
Què fer, és, com sempre, la pregunta obligada. Els primers que hi poden fer i molt són els mateixos veïns i veïnes: anant a la una, organitzant-se entorn a la seva eina més potent, l’Associació de Veïns, fent comunitat, parlant, ajudant-se mútuament, aprofitant encara més el poder coesionador del Casal, implicant a les tres grans entitats del barri (La Cova, a Mesquita i el Museu) i, sobretot, sobretot, mirant de convertir l’emprenyamenta genèrica en propostes i accions concretes i identificables. Per últim (o per començar) qui no pot fer miracles però sí que pot fer més, molt més, és l’ajuntament. No pot, malauradament, comprar o expropiar tots els pisos buits, rehabilitar-los a fons i posar-los a lloguer assequible, però sí que pot, per exemple, exigir a la policia local i els Mossos que compleixin amb les seves obligacions, posar els serveis socials encara més en alerta (sobretot en casos d’infància i gent gran), utilitzar la normativa sobre conservació d’edificis de forma estricta amb els que poden invertir i de forma una mica més flexible però igualment activa amb aquells veïns propietaris que tenen dificultats per finançar les actuacions necessàries, actuar de forma subsidiària quan no quedi més remei, apostar per projectes que atreguin visitants i activin l’economia local (d’això va Manresa 2022), fer més segurs els carrers també per als vianants o seguir millorant la qualitat de l’espai públic.
Hi ha feina a fer, molta. Tant de bo les tristes portades dels diaris dels darrers dies serveixin perquè tots plegats ens posem, ara sí, les piles.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt idilic…. un barri on s.obligui al.propietaris a arregkar els pisos sense poder treuren cap benefici… ja costa tirar prou endevant. Jo ho faria … si disposes d.ajuda per fer.ho i no hagues de pagar quasi 2000 euros de contribució urbana … ja que despres d.això ja no ens queden diners per res mes.