Me’l vaig trobar en una cursa de bicicletes de muntanya. Tot muscle. El coneixia d’abans, del barri, dels bars del barri. Tenia mal veure i ho empitjorava amb consums diversos i companyies pitjors. Però ara estava net, insistia, i tot gràcies a la bici, 100 quilòmetres diaris, o més, i grans registres a l’sports-tracker. Era un supervivent de l’anterior gran crisis, la de finals dels 70 i bona part dels 80; la de les cues a l’Inem, la mala llet als carrers, la música disco, el Heavy metal i l’heroina. Fou una crisis llarga i dura, que ens va enganxar amb menys riquesa familiar acumulada i amb uns serveis públics molt més febles, però amb una organització popular i una consciència social molt més vives que ara. Igual que ho havien sigut els porros i posteriorment, amb l’eufòria, la cocaïna, pels joves que ara han fet o faran 50 anys, la droga generacional per excel.lència fou l’heroina; no perquè tothom en prengués, evidentment, sinó perquè la seva aparició va canviar l’ambient dels carrers i places i perquè, amb l’ajuda de la SIDA, va matar, només a la comarca, a dotzenes de nois i noies, sobretot, evidentment, als pobles més castigats per la crisi del tèxtil i la mineria.
I ara? Quina és la droga referent del moment, la substància que serveix de vàlvula d’escapament a les tensions i misèries personals i socials? Diria que les endorfines, aquestes substàncies naturals que segrega el cos quan el sotmetem a un esforç continuat i dolorós i que té enganxats a milers de joves i no tant joves arreu del país i del món. Fa trenta anys podies comptar amb els dits de la ma els manresans que havien fet una Marató, ara és estrany trobar una colla on no hi hagi algú que estigui preparant-se per fer-ho. I si és de muntanya, millor. Com més distància i més desnivell, més dolor i més satisfacció. I com més hores calgui invertir en entrenar-nos, també millor. Després de l’esforç, la sensació de relaxament i benestar ens envaeix i ens permet relativitzar disgustos i problemes quotidians. L’endemà hi has de tornar, això sí, perquè enganxa. Cada cop hi ha més metges que tracten la Vigorèxia i l’adicció a l’exercici físic, no només pèrquè pot arribar a ser perjudicial per la salut, paradoxalment, sinó perquè provoca transtorns de conducte que malmeten relacions professionals i personals (de parella, sobretot).
Cadascú que faci el que vulgui, i que s’enfronti a les desgràcies com bonament pugui, ara bé, sense oblidar que les fugides individuals, siguin les que siguin, ens poden fer sentir millor, o no, però no resolen els problemes col.lectius que les originen. Tot i així, admetrem que si el diumenge al matí ens hem de trobar gent amb xandall, val més que siguin runners que no jonkies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que avui en dia la vigorèxia sigui una patologia que tingui tractament em sembla, com els altres exemples, una operació comercial més, un nou nínxol de mercat, o directament un invent de gent amb poca feina.
Ja m’imagino algú arribant dilluns la feina, amb cara de preocupat, i explicant als seus companys que està molt preocupat, que s’ha marcat 3 ironmans, i que està tant fort i córrer li agrada tant i tant, que potser s’ho haurà de tractar que té Vigorèxia, mentre els seus amics el miren embadalits.