Adam Majó

Amb la incorporació del nou teatre Kursaal a la oferta d’espais escèncis de la ciutat, ara fa més de quatre anys, Manresa prescindia d’un vell equipament carregat de records però tècnicament obsolet, la Sala Ciutat, durant molts anys coneguda com a Sala Loiola. Ara comencem la quarta temporada en la qual aquest espai no té previst obrir les seves portes per acollir-hi espectacles de cap mena. L’edifici de la plaça Sant Ignasi, junt amb els Jutjats vells, l’Auditori de Sant Francesc, l’antiga Cambra de comerç, l’edifici de les monges del carrer Amigant i, aviat, la Pista Castell, ha passat a formar part de la massa llarga llista d’immobles de titularitat municipal i/o qualificats d’equipaments que resten buits i sense ús. En molts d’aquests casos el valor arquitectònic, i la seva corresponent inclusió en el catàleg del patrimoni, n’aconsellen la rehabilitació i adaptació per a nous usos. No és el cas de la Sala Ciutat, la pobresa dels materials amb els quals està feta (obra vista de maons senzills i teulada d’Uralita) i l’enorme cost que suposaria adaptar l’edifici als estàndards actuals sobre seguretat, accessibilitat, estalvi energètic o sonoritat, fan pensar que si no hi ha una aposta molt decidida de l’Ajuntament i si no arriben diners d’algun lloc (cap de les dues coses no passarà) la recuperació d’aquest equipament pel barri i per la ciutat va per molt llarg o no es produirà mai.Arribats a aquest punt podem fer dues coses, seguir reclamant,  inútilment, que el vell teatre es converteixi en la sala polivalent que el barri necessita, o aprofitar-ne la ubicació per solucionar altres problemes que hi tenim plantejats, com la manca d’espai públic lliure (parcs i places) la mala connexió entre les Escodines i la Piscina municipal (i la Fàbrica nova) o el penós accés a les instal.lacions del Museu comarcal i l’oficina de turisme (que segurament s’hauria de moure de lloc, però aquest és un altre debat). La sala polivalent pel barri es podria situar a la Fàbrica de l’Aranya, per exemple, on l’Ajuntament és propietari d’una de les plantes, i la Sala ciutat es podria enderrocar (després d’acomiadar-nos-en com cal, evidentment). Així aconseguiríem un nou accés al claustre i d’allà al museu, dignificaríem l’entorn de la Capella del Rapte i, sobretot, oferiríem als nanos del barri una nova plaça on poder jugar, ara que les terrasses dels bars han ocupat el poc espai lliure que deixaven els cotxes als carrers i places del nucli antic.