Adam Majó

Defensors de l’estat lleuger i
els impostos baixos, els guardians de l’ortodòxia econòmica prefereixen sempre
reduir la despesa pública abans que el dèficit obligui a augmentar els
ingressos, per la via fiscal, o a acumular deute.

Sense entrar en el debat sobre el
destí dels pressupostos públics (no és el mateix comprar tancs que fer escoles,
per posar l’exemple fàcil) el cert és que, tradicionalment, l’esquerra més o
menys socialitzant ha tendit a augmentar la despesa i els impostos i la dreta a
baixar les dues coses. El problema és quan només tens capacitat per decidir
sobre una part de l’equació, la despesa, però tens poc marge per modificar els
ingressos. Això és el què li passa a l’administració catalana, Generalitat i ajuntaments,
que veuen com les demandes  dels
veïns i veïnes no paren de créixer, però els seus recursos, provinents
bàsicament de l’estat, i per tant dels nostres impostos, no ens en oblidem!, no
augmenten al mateix ritme. Si malgrat això es vol seguir invertint a la ciutat
-bé o malament, aquest és un altre debat- 
i augmentar el nombre i la qualitat dels serveis, la única opció és el
crèdit, l’endeutament.

I de la mateixa manera que passa
amb l’economia domèstica o la de qualsevol entitat amb o sense afany de lucre,
acudir al banc i sol.licitar un préstec és interessant en molts casos, però no
sempre. Sí, per exemple, una ajuda d’una administració superior està
condicionada a que l’ajuntament hi posi la mateixa quantitat de diners, no fer
la inversió pot suposar perdre aquesta aportació de l’exterior i, per tant, el
crèdit i les despeses financeres associades estarien justificats.També sembla
raonable acudir a l’endeutament quan es tracta d’inversions que tindran un
retorn per la ciutat (per l’activitat econòmica que poden generar) o quan cal
fer front a una despesa inesperada i urgent. Ara bé, ni amb la butxaca de
casascú ni, encara menys, amb la de l’administració pública, l’endeutament
sistemàtic, per cobrir despesa corrent o inversions discutibles, no és cap bona
idea. No ho és perquè és insolidari amb les noves generacions que hereteran
aquesta pesada motxilla i pèrquè suposa una transeferència de diner públic, de
diners de tots, a mans privades, als bancs, moralment contradictòria No si val
a jugar a la socialdemocràcia oblidant-se 
dels ingressos. Sense sobirania fiscal, per poder augmentar els impostos
als qui més tenen i donar serveis als que més ho necessiten, no es poden fer
polítiques socials i redistributives de veritat. Fer-ho a través de l’endeutament,
com fa la Generalitat o l’Ajuntament de Manresa, és fer trampes al solitari.

L’any 1995 l’Ajuntament de
Manresa, tots nosaltres, devia als bancs,17.618.000 euros, el 75,33% dels
ingressos ordinaris líquids. L’augment espectacular de la recaptació municipal
provinent de la bombolla immobiliària del tombant de segle, no tant sols no es
van dedicar a rebaixar el deute i preparar-nos pel futur, sinó que es van
acompanyar d’un augment de la despesa encara superior que va comportar una
multiplicació del deute per 4, fins arribar als actuals 79.578.000, un 121,47 %
dels ingressos.