Adam Majó

Xuts a pals

3 de juliol de 2019
0 comentaris

Els taronges a la cruïlla

Ciutadans va sorgir a Catalunya com una opció espanyolista de centre esquerra, alternativa al conservadorisme ranci del PP i a l’ambigüitat del PSC, i amb la intenció de bloquejar el procés de normalització nacional iniciat l’any 1977. Amb el temps aquest procés (sic) ha arribat al cap del carrer, a la reivindicació d’un estat propi en forma de república, i el partit carbassa (a casa sempre n’hem dit carbassa, del taronja) ha evolucionat cap a un nacionalisme espanyol obsessiu, monolingüe i de dretes.

Paral·lelament, i tement que la crisi econòmica i de confiança pogués obrir la porta de la Moncloa a una opció netament d’esquerres (necessitem una mena de Podemos de dretes, va dir l’Oliu) determinats poders informals van impulsar el pas del projecte Albert Rivera a l’àmbit espanyol. Deu anys més tard, i passat aquell perill (oportunitat, en realitat), els mateixos que van empènyer Ciutadans per, si arribava el cas, fer de recanvi als dos grans partits espanyols, li reserven ara un nou i més modest  paper: el de partit frontissa que tant pugui pactar amb el PP com amb el PSOE i que serveixi per moderar encara més les propostes  d’un i altre, a l’estil dels Liberal Demòcrates britànics, i per assegurar que la porta al reconeixement de la plurinacionalitat resta sempre tancada i barrada.

Sembla, però, que l’Albert no es conforma amb un ministeriet i manté la intenció de liderar un partit de grans majories. I això, a aquestes alçades, només ho pot aconseguir substituint al PP a l’espai de la dreta però agafant, també, una part del vot del PSOE. El problema rau en que no pots substituir i superar  a ningú oferint exactament el mateix, perquè el públic sempre prefereix l’original a la fotocòpia, i que la corrupció, per escandalosa i metastàsica que sigui, no sembla, en el cas espanyol, motiu suficient per ensorrar un partit polític. Queda, però, un altre camí, el dels nous populisme de dretes, que no són ben bé el mateix que l’extrema dreta tradicional i que combinen discurs liberal en alguns aspectes (llibertat sexual, laïcitat…) amb propostes molt dures i insoldaries en altres. Una de les característiques d’aquests populismes és l’oposició a determinades polítiques de reversió de greuges per presentar al col·lectiu històricament privilegiat com a víctima una suposada nova opressió invertida. I no és això el què ha fet Ciutadans des del primer dia amb la qüestió de la llengua? Però no és aquesta la única característica que assimila aquest partit amb altres propostes neo-populistes, també ho són el llenguatge agressiu, la visió polaritzada de la societat, el nacionalisme  reiteratiu, les propostes de “mà dura”, l’híper lideratge, la indefinició en l’arc ideològic (ni rojos ni azules), la voluntat d’erigir-se com a portaveus de “la gent” (els ciutadans), etc.. La gran diferència és que, tot i oposar-se a la sanitat gratuïta pels sense papers, no adherir-se al #refugeeswelcome, no moure un dit per l’Open Arms o desplaçar-se a Melilla, quan la tensió s’ha incrementat, només per donar suport a la Guàrdia civil, el cert és quede moment…, Ciutadans no ha adoptat obertament el discurs anti-migració. Penseu, però, que al líder dels Lib-Dem no el coneix ningú, mentre que  Matteo Salvini és ara mateix el líder més popular d’Itàlia.

Fer por
10.03.2009 | 10.39
Berga caminable
19.06.2017 | 8.30

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.