Adam Majó

Xuts a pals

11 d'octubre de 2016
0 comentaris

Els refugiats, Europa, els estats i nosaltres

L’article 14 de la Declaració Universal dels Drets humans (de rang superior a qualsevol directiva de la Unió Europea) reconeix el dret de les persones perseguides a buscar asil al país del món que prefereixin. Invocant aquest article, qualsevol Estat de la UE podria posar-se a repartir visats als fugitius de la guerra de Síria des del seu consulat a Istanbul amb la més absoluta legitimitat i legalitat. Difícilment la UE tindria arguments jurídics o encara menys morals per sancionar el país  que prengués una decisió d’aquesta mena.  Però ningú ho ha fet (tampoc i encara menys la Grècia de Syriza). La majoria ni tant sols s’ha preocupat de rebre i acollir la quota de refugiats que li pertocaven segons el repartiment inicial impulsat pel govern alemany. I ara fins i tot n’hi ha un, d’estat membre, que s’atreveix a desobeir activament l’acord i anuncia que no pensa acollir i regularitzar els 1294 refugiats que se li havien adjudicat.  Hongria, sí.

Ja ho sabem que aquest repartiment per quotes era insuficient en les dimensions i lleig en la forma. I que posteriorment la UE va arribar a aquell desgraciat pacte amb la República de Turquia que tancava les portes d’Europa a canvi de concessions polítiques i econòmiques més que discutibles. I també sabem que solucionant el problema dels refugiats polítics estrictes deixaríem encara sense resoldre la situació de les desenes de milers de  persones que cada any proven d’arribar a la costa europea fugint d’una situació d’opressió i misèria que sovint no és gaire millor que la mateixa guerra . Però el què no s’hi val és a donar les culpes en exclusiva a “Europa”, o a la Unió Europea, com si es tractés d’un ens abstracte aliè a nosaltres o, encara pitjor, com si aquestes fossin decisions preses per quatre buròcrates inflats de mantega, d’esquena als pobles del sud continental suposadament acollidors i solidaris per naturalesa. La realitat és molt més lletja. La UE no és una excepció en un món on les fronteres són cada cop més altes i la llibertat de moviment es reserva a una minoria adinerada (entre la qual segurament ens hi comptem vostè i jo, amic lector). Les restriccions a la lliure circulació són la norma, no l’excepció europea, i van en augment a indrets tant allunyats i diversos com Australia, Santo Domingo, l’Argentina o el Marroc, per no parlar dels Estats units, Rússia o la Xina.  En les dues darreres campanyes electorals espanyoles, per exemple, el tema dels refugiats pràcticament no es va tocar perquè ningú (tampoc ERC o el conglomerat Podemos) va considerar que aquesta fos una prioritat dels seus votants. I la societat catalana, admetem-ho,  prefereix donar premis  als vigilants de la platja que exigir  papers  per als refugiats perquè arribin  ferri i no  amb una zodíac vella.

En el cas que ens ocupa, la UE és culpable, per descomptat, però al mateix nivell, i no més, que cadascun dels seus estats membres. I aquest darrer drama, el dels refugiats de la guerra de Síria, el què posa en qüestió no és tant el projecte europeu, que potser també, sinó quelcom molt més greu i d’abast malauradament planetari: la debilitat de dos enfocs ideològics, l’internacionalisme i l’humanisme,  alhora que, paradoxalment, s’estenen imparables dos fenomens  inquietants, la globalització i la homogeneïtzació.

Els de la CUP a Alemanya
14.06.2014 | 12.21
Plis
16.01.2018 | 10.57

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.