Adam Majó
Xuts a pals
22 d'octubre de 2009
3 comentaris
Els Milllets no són el problema
Ja se que això que ha fet
l’ex-president l’Orfeó català és molt lleig, que robar a una entitat que es un
símbol i un motiu d’orgull per a tanta gent és doblement criticable i que 10
milions d’Euros, que és el que diuen que es va quedar, és més del que molts de
nosaltres arribarem a guanyar al llarg de la nostra vida. Ara bé,
sobre-dimensionar aquest tema, com s’està fent, i situar-lo en el centre del
debat polític i social d’aquest país és, en aquests moments, com a mínim, rídícul. Vull dir que si el Millet
aquest, enlloc d’un pocavergonya, hagués estat una excel.lent persona de
moralitat insubornable, potser ara hi hauria vuit, quinze o cinquanta persones
menys sense feina, però , a grans trets, seguiríem sent, junt amb Espanya, el
país de la Unió Europea amb la taxa d’atur més alta i seguiríem tenint el
dèficit fiscal més alt d’europa, tant si ens comparem amb la resta d’estats, en
relació a la UE, com si ho fem amb les anomenades regions, en relació als
estats on estan integrades.
l’ex-president l’Orfeó català és molt lleig, que robar a una entitat que es un
símbol i un motiu d’orgull per a tanta gent és doblement criticable i que 10
milions d’Euros, que és el que diuen que es va quedar, és més del que molts de
nosaltres arribarem a guanyar al llarg de la nostra vida. Ara bé,
sobre-dimensionar aquest tema, com s’està fent, i situar-lo en el centre del
debat polític i social d’aquest país és, en aquests moments, com a mínim, rídícul. Vull dir que si el Millet
aquest, enlloc d’un pocavergonya, hagués estat una excel.lent persona de
moralitat insubornable, potser ara hi hauria vuit, quinze o cinquanta persones
menys sense feina, però , a grans trets, seguiríem sent, junt amb Espanya, el
país de la Unió Europea amb la taxa d’atur més alta i seguiríem tenint el
dèficit fiscal més alt d’europa, tant si ens comparem amb la resta d’estats, en
relació a la UE, com si ho fem amb les anomenades regions, en relació als
estats on estan integrades.
El primer problema d’aquest pàís
no són ni els Millets ni la corrupció, per repulsiva que aquesta sigui i per
molt que ens agradi sentir-nos moralment millors que aquest senyor. Les
adversitats que hauríem d’encarar són, sobretot, d’ordre polític i econòmic,
de model econòmic. Ho hem dit mil vegades, però ho tornarem a explicar. La
banca, caixes incloses!, i l’administració, també els ajuntaments, han apostat
per un model basat en la construcció excessiva i l’especulació piramidal, sense
pensar que tard o d’hora seria impossible seguir eixamplant la base d’aquesta
piràmide. Tot plegat, en un món en que l’economia financera està desbocada i en
que cada cop és més evident que cal regular, i limitar, les transaccions
financeres internacionals, per recuperar un cert control públic sobre
l’economia i superar l’actual paradoxa d’uns estats que imposen mil-i-una
regulacions sobre el petit comerç, per exemple, i en canvi són incapaços de
controlar i gravar les transferències milionàries, que no es decideixen a tancar
l’accés de capital als anomenats refugis, o paradisos, fiscals o que, com ha passat ara, no s’atreveixen a elevar
la fiscalitat als SICAV, els fons d’inversió per a grans fortunes, per por que
aquestes se’n vagin a destins més productius. I tot això, amb un model
energètic golobalitzat i al límit del col.lapse, un planeta que amenaça a
retornar-nos la sobreexplotació en forma d’escalfament accelerat i des d’un
país, el nostre, petit, expol.liat i
segrestat. Amb aquest panorama, trist però estimulant alhora, voleu dir que ens
hem d’estar tant pendents de quatre miserables que roben allà on els deixen?
no són ni els Millets ni la corrupció, per repulsiva que aquesta sigui i per
molt que ens agradi sentir-nos moralment millors que aquest senyor. Les
adversitats que hauríem d’encarar són, sobretot, d’ordre polític i econòmic,
de model econòmic. Ho hem dit mil vegades, però ho tornarem a explicar. La
banca, caixes incloses!, i l’administració, també els ajuntaments, han apostat
per un model basat en la construcció excessiva i l’especulació piramidal, sense
pensar que tard o d’hora seria impossible seguir eixamplant la base d’aquesta
piràmide. Tot plegat, en un món en que l’economia financera està desbocada i en
que cada cop és més evident que cal regular, i limitar, les transaccions
financeres internacionals, per recuperar un cert control públic sobre
l’economia i superar l’actual paradoxa d’uns estats que imposen mil-i-una
regulacions sobre el petit comerç, per exemple, i en canvi són incapaços de
controlar i gravar les transferències milionàries, que no es decideixen a tancar
l’accés de capital als anomenats refugis, o paradisos, fiscals o que, com ha passat ara, no s’atreveixen a elevar
la fiscalitat als SICAV, els fons d’inversió per a grans fortunes, per por que
aquestes se’n vagin a destins més productius. I tot això, amb un model
energètic golobalitzat i al límit del col.lapse, un planeta que amenaça a
retornar-nos la sobreexplotació en forma d’escalfament accelerat i des d’un
país, el nostre, petit, expol.liat i
segrestat. Amb aquest panorama, trist però estimulant alhora, voleu dir que ens
hem d’estar tant pendents de quatre miserables que roben allà on els deixen?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo encara diria més. En un país normal, amb una economia productiva normal, amb unes institucions normals ( dedicades a milorar la vida dels ciutadans i no a omplir-se les pròpies butxaques) i una societat civil normal, els millets ho tindrien molt difícil per posar la mà a la caixa.
… va la cosa. No diu ben bé el mateix, però alguna cosa d’això hi ha:
http://sensefruirdelestipendi.blogspot.com/2009/10/desafectes-al-regim.html
Hola Adam
Ara ja fa uns dies d’aquest article i no sé si quan el vas escriure ja havia esclatat el tema de Santa Coloma, i pel que veig, encara no s’havia actualitzat l’import de l’estafa del Millet, que ara ja va pels 25 o 30 Milions d’Eurus (depenent les fonts consultades). I pujant.
Entenc el que planteges; el panorama general és molt poc prometedor. Però discrepo amb la relativització que fas del cas Millet
Crec que gran part de l’emprenyamenta que ens provoquen casos com aquest és la sensació generalitzada que nomès veiem la punta de l’Iceberg, i la intuició (i ara parlo per mi) de que surten a la llum els casos flagrants i clarament demostrables, però que queden pel camí una immensa majoria d’assumptes manifestament foscos y que fan moltíssima pudor, però que no es volen o no es poden demostrar. És aquesta sensació de que el pitjor són els txantxullos que desconeixem (els que es deriven per exemple de trens d’alta velocitat, EXPOs, Fòrums i esdeveniments similars) el que crea aquesta clima, que jo entenc justificat.
I com que el pastel de la corrupció és enorme, si a uns quants Millets hi afegeixes sumes Prenafetas, Agags i un parell Costas (els 2 germans ja posats), la cosa ja passa de simbòlica a significativa. I crec, vaja, estic convençut, que el forat és tant descomunal, que ens esparveraria fins a un punt que ni ens imaginem. I que pagaria els sous, no de 20 o 30, si no de milers de famílies de per vida.
Els calers que passen a mans de corruptes, juntament amb el que significa que això sigui una pràctica extesa i assumida amb resignació per gran part de la societat, em sembla un símptoma gravíssim i un càncer de la base (material i moral) de la societat. Tant important com els altres problemes que planteges i amb els que estic d’acord.