Adam Majó

Si puc, no em perdo mai els articles d’en Josep Maria Oliva, etern col·laborador  del Pou, activista cultural des de que tinc memòria i enemic del segle XXI i de tot el què ens ha portat de nou: el facebook, l’independentisme mainstream, el futbol modern o el multiculturalisme. No acostumo a estar d’acord amb el què defensa, però la seva habilitat redactora i el seu conservadurisme d’arrel progressista (i permeteu-me l’anatema) em diverteixen des de la discrepància.

L’altre dia, a les pàgines d’un diari germà d’aquesta revista, reivindicava l’horari espanyol de dinar a les tres i sopar a les 10, i ho feia recuperant el clixé de l’Espanya que sap divertir-se fins a altes hores de la matinada contrastant-la amb l’Europa seriosa i avorrida que se’n va a dormir d’hora per criticar la proposta de la iniciativa per la Reforma Horària de la qual un servidor és entusiasta defensor. Una iniciativa que, contràriament al què pensa en Josep maria, no pretén imposar-nos cap horari sinó ben al contrari, alliberar-nos de l’actual dictadura de l’acabar tard. Els europeus (i la resta del món mundial) no es lleven més d’hora que nosaltres, el què fan és anar a la feina ben esmorzats (com manen els metges i dietistes, per cert), parar poca estona per dinar i plegar més d’hora, molt més d’hora!. Així, tenen tota la tarda per fer el què els dona la gana i a l’hora que els dona la gana. No com nosaltres, que com que encara són molts els que pleguen a les 8 o ales 9 del vespre, ens veiem obligats a fer esport, assistir a una xerrada, reunir-nos o estar amb els amics o la família quan a l’hivern ja fa hores que és negra nit. El nou horari el què pretén és sobretot, reduir el lapsus de temps entre l’hora que vas a treballar al matí i l’hora que en surts a la tarda per tenir moltes més hores per fer el què et vingui de gust. I si et sembla que has de seguir sopant a les 10 o a les 11, perfecte, però que sigui perquè vols, no perquè no et queda més remei com ens passa ara a tants de nosalatres.

En definitiva, si pràcticament tots els poble si països del planeta esmorzen quan es lleven, dinen al voltant de migdia i sopen quan encara falta una estona per anar a dormir, potser no és tan mala idea; encara que els sàpiga greu als nostàlgics de l’Spain is different com l’amic Oliva.