Adam Majó
Xuts a pals
Els FEIL, un primer balanç
Ara fa un any el Govern del Regne
llençava un pla, el Plan E, dibuixat amb
la onada aquella que posen a vegades damunt la n. Concretament es deia Plan español –la E era això- para el estímulo de la economia y el empleo, la principal conseqüència del qual eren els FEIL,
que, encara que tot-hom els anomeni amb el segon cognom del president de govern
en qüestió, en realitat es diuen Fondo estatal de inversion local.
en el cas de Manresa, anunciats el mes de novembre de l’any passat i als que
els ajuntaments podien accedir si presentaven projectes per l’import assignat i
que reunissin, bàsicament, dues condicions: havien de ser intensius en ma
d’obra i no podien estar inclosos en els pressupostos ordinaris. Dit d’una
altra manera, havia de ser obra pública, feina masculina i poc o gens
especialitzada, que ajudés a frenar l’augment de l’atur, i havien de ser
projectes que els ajuntaments no haguéssin previst inicialment, per evitar que
es sibstituís l’aportació del FEIL per la partida corresponent del pressupost
municipal. El resultat fou que
alguns funcionaris i determinats arquitectes es van quedar sense vacances de
Nadal, redactant projectes a corre-cuita, que ens van omplir el país de tanques
de publicitat governamental i que ens vam dedicar a subvencionar un sector, el
de la construcció, que el que necessita, contràriament, és aprimar-se.
paletes perquè puguin seguir fent de paletes, enlloc d’invertir en reciclatge
professional i reconversió econòmica, quan el que caldria, ara, és gastar els diners públics en canviar
el model productiu, això que tot hom reivindica però que pocs practiquen, i no
mantenir artificialment el model fallit. I mentrestant els ajuntaments
segueixen insuficientment finançats i no poden dedicar recursos a serveis
socials, a l’atenció a les persones grans o a educació, per exemple, àmbits en els que sí que calen
professionals formats i en que les perspectives de futur són molt més clares.
Els FEIL són una mesura populista
(allò del governant repetint generosament diners entre el poble),
uniformadora (a tot l’Estat igual, tant se val les necessitats de cada lloc,
l’estructura administrativa o l’esforç fiscal) i espanyolista, en els formes i en el fons, amb la intenció de
deixar molt clar qui és que té els diners i el poder.
Algú va dir, al veure que
l’Ajuntament de Manresa dedicava gairebé un milió d’Euros a arreglar el
passeig, que era com si una família, en un moment de dificultats econòmiques,
decidís renovar les rajoles de la cuina.
Això és el pla Zapatero.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!