Adam Majó

Xuts a pals

30 de gener de 2018
0 comentaris

El sentit tràgic

De gent n’hi ha de dues menes, els que creuen en l’existència del bé i el mal absoluts, antagònics i incompatibles i els que, contràriament, pensen que la bondat i la maldat són difícils de destriar, perfectament compatibles, complementaris, fins i tot. Els del primer grup tendeixen a vincular ètica i estètica, a creure en verges i sants, a buscar la virtut dins les persones i a veure la vida i la història com l’eterna lluita entre la llum i les tenebres. Els altres, en canvi, consideren que l’egoisme, la crueltat, la por, la lletjor o l’estupidesa són tant nostres com els seus valors antagonistes, que l’essència humana és intrínsecament contradictòria i que es pot ser un artista excel·lent i alhora un perfecte cretí (com el protagonista d’Acords i desacord, la peli del Woody Allen). Uns creuen en la salvació de les ànimes, en el treball interior o en l’adveniment de l’home nou, alliberat de les cadenes del poder i el diner, altres  creuen que les circumstàncies i els consensos socials condicionen el nostre comportament molt més que les conviccions profundes o el perfeccionament moral. Uns pensen que a través del compromís religiós o ideològic hom pot assolir estadis superiors d’humanmitat i que (com defensa l’Eudald Carbonell) l’evolució de l’espècie passa per ser cada cop més solidaris i empàtics. Els altres , en canvi, pensen que són les societats, no les persones, les que milloren o empitjoren i que, per exemple, si ara no piquem els nostres fills no és perquè siguem millors éssers humans que els nostres avis, que sí que ho feien, sinó perquè hem establert un consens social que determina que  atonyinar la canalla està mal fet.

Les persones no tenim una sola pàtria, en tenim moltes, i una de les més potents és la  generacional, una mena de complicitat difusa que ens uneix a les persones nascudes i crescudes al mateix temps que nosaltres. Els nascuts a cavall dels seixantes i els setantes tenim molts números per ser del grup dels relativistes morals. Després de la bombolla d’utopisme i  salvació a través de l’amor promogudes del hippisme i els seus derivades, que tant va influir en la generació anterior a la nostra,  el pèndol va canviar de sentit i nosaltres vam créixer en el pessimisme i l’ascepticisme de la guerra freda, l’atur i la decepció generalitzada.  Per això els vuitantes de la nostra adolescència són els temps de la lletjor dels punks, de la violència dels skins, del culte a la mort dels sinistres, del satanisme heavie o de l’hedonisme descregut de les discoteques. Modes juvenils que fliretejaven amb la mort, amb el totalitarisme, amb l’autodestrucció o amb el narcisisme, no tant per fer-ne directa apologia sinó per recordar-nos que totes aquestes realitats no eren el passat superat  sinó el nostre pa de cada dia.

Diu en Josep Ramoneda que una de les coses que caracteritza els europeus del segle XXI és el sentit tràgic de la vida, la desconfiança cap als absoluts morals, la conclusió, després de tantes hòsties, que el paradís no existeix ni existirà, ni al cel ni a la terra. Per això, al contrari del què passa en altre latituds, l’ascepticisme i el pragmatisme (que no el cinisme) formen part del nostre consens assumit i ens vacunen contra les solucions absolutes i definitives i, sobretot, contra els mitjans expeditius que normalment les acompanyen.

República
30.10.2015 | 9.24
Aquí no funcionaria…
08.01.2015 | 12.58
La plaça gran de Calaf
29.08.2017 | 12.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.