Adam Majó

Xuts a pals

6 de juliol de 2017
0 comentaris

El rerapaís

Si no recordo malament, fou l’ex-honorable Pujol qui popularitzà aquesta expressió tan  lamentable com clarificadora. Pretenia, suposo, fer un símil amb el concepte rerebotiga (o rebotiga), que és aquella part de l’establiment que queda amagat al públic, què no s’ensenya però també existeix, l’espai auxiliar indispensable perquè allò que sí que es veu pugui funcionar amb normalitat. Segons aquest esquema, hi hauria un país diguem-ne principal, articulat entorn a la ciutat de Barcelona, que abastaria tota l’àrea metropolitana així com la costa des de Roses fins a Port Aventura (Girona i Reus inclosos). En aquest àmbit geogràfic hi viu més del 70 % de la població del Principat i s’hi concentra el gruix del poder polític i econòmic. Fora d’aquest àmbit hi ha una basta regió subsidiària apte per “desconnectar” o per a situar-hi instal·lacions de poc valor afegit però extensives en l’ús del sòl (logística, presons, abocadors…), on la gent fa molts anys que sap què és no poder seguir vivint al poble on s’ha crescut perquè no hi ha feina (o n’hi ha poca, mal pagada i poc atractiva).  El més habitual, a comarques, és que el bona part dels joves que van a estudiar a “Barcelona” no en tornin. És una fuga de cervells a la que ja ens hem acostumat i que gairebé ni ens crida l’atenció. De fet, fins ara, tot això no interessava pràcticament a ningú. Allò del reequilibri territorial i la Catalunya ciutat s’havien convertit en tecnicismes folcloritzats per incloure en algun punt amagat del programa electoral o per deixar anar en reunions-tertúlia sense plans d’actuació sobre la taula. Ara, però, gràcies als mitjans de comunicació amb seu, evidentment, al país-país, hem descobert que el model macrocefàlic està morint d’èxit i que la tendència mundial al reforçament de les grans ciutats ha arribat a casa nostra de forma especialment virulenta. Barcelona s’ha convertit en un potentíssim xuclador d’inversions, projectes i persones i ha acabat expulsant a molts dels seus propis veïns i veïnes (molt d’ells vinguts de  l’altra banda de Montserrat, per cert).

Diguem-ho tot. A Barcelona –on tradicionalment s’ha concentrat el diner i les oportunitats- sempre hi ha volgut viure més gent de la que hi cabia. Per això, precisament, va néixer el què es va anomenar Cinturó Roig, habitat per persones que no podien permetre’s viure a la ciutat estricte. Ja abans que Barcelona es posés de moda a tot el món, viure a l’Eixample era més car que fer-ho a Sant Ildefons, a Tortosa o a Berga. La segregació per motius econòmics (de classe) no ens l’hem inventat ara; el què estem vivint, en aquest inici del segle XXI, és una acceleració sobtada d’aquest procés que ningú a sabut o volgut corregir.

Resulta, però, que el problema ens explota en un moment clau de la nostra història, a les portes de la creació d’una nova república. Fent de necessitat virtut, potser aquesta coincidència ens permetrà projectar un nou país (de moment només el Principat) molt més equilibrat i ben repartit (també geogràficament). Aprofitant les dimensions abastables (en un dia pots anar i tornar d’una punta a l’altra del país) i amb l’ajut de les tecnologies diverses, és perfectament raonable situar, per exemple, la conselleria d’agricultura i ramaderia a Lleida, la facultat de veterinària a Ripoll o el nou parlament (el de la Ciutadella se’ns farà petit) a Manresa.

Entrar fort
29.10.2014 | 9.17
Anys 30
17.11.2016 | 11.56
El carrer Sobreroca
16.03.2016 | 3.27

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.