Adam Majó

Xuts a pals

10 d'octubre de 2010
7 comentaris

El problema no és en Carod

Si en Josep Lluís Carod-Rovira
vulgués viatjar per Espanya sense por a ser insultat o agredit  hauria de treure’s el bigoti, canviar
de vestuari i dissimular determinats trets fonètics caraterístics. El nacionalisme
espanyol més impetuós el va convertir en la seva bèstia negra preferida i
aquesta circumstància reclama, i ho dic molt seriosament, la nostra pública
solidaritat. Dit això, cal admetre que l’actual conseller de la
vice-presidència ha sabut fer de necessitat virtut i convertir les rocs que li
llença l’enemic en la base del seu propi pedestal. Veient-lo darrerament
fregar-se les mans tot fent una lectura impresentable  dels futurs resultats electorals dels seu  propi partit, insinuant barroerament
que el descens en vots demostrarà que ell en segueix sent el líder
imprescindible, s’entèn la sensació de punyalada a l’esquena que tenen molts
militants d’Esquerra.

ERC baixarà a les properes
eleccions per moltes raons, la principal, des del modest punt de vista del que
això escriu, és conseqüència d’una analisi equivocat del nostre mapa polític.
Una anàlisi compartit pels actuals dirigents del partit (Carod i Puigcercós
inclosos) i que diu que el país és d’esquerres, però no gaire, i nacionalista
(català) però sense passar-se. CiU i PSC són una cosa o l’altre, però no tot
alhora. ERC, en canvi, sí que estaria en conicions de convinar els dos vectors
i ocupar l’espai central de la política principatina. En aquest sentit,
pensaven, però no ho dèien, mentre el catalanisme d’Esquerra no necessitava
demostració, sí que li calien avals al seu progresisme . Per això els convenia
un tripartit, o dos.

Per aquí anava allò de
l’equidistància: ser tant d’esquerres com el PSC (uf!) i tant sobiranistes com
CiU (bufa!). Per això el pacte  del
Tinell, l’assumpció del discurs del ara no toca pujolista  i la idea
d’impulsar un Estatut acceptable per la sociovergència.

El resultat de tot plegat també
el coneixem: No han aconseguit modificar l’estratègia dels dos grans partits
del règim, ni erosionar els seus respectius espais electorals (la gent sempre
prefereix l’original a la fotocòpia). Per altra banda, els resultats concrets
de 7 anys al govern són més que discutibles i l’independentisme de base els ha
passat la ma per la cara, perdent, ERC, la capacitat de liderar-lo.

I que consti que la idea de
l’equidistància no és del tot dolenta. L’esquerra independentista, per
exemple,  també n’és d’equidistànt
de CiU i PSC, però no al mig d’una línia recta, sinó a la punta d’un llarg triangle
isòsceles en que els altres dos extrems gairebé es toquen.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Bon article, i bon anàlisi. Però des de l’esquerra independentista no haurem d’esmerçar-nos tant en emetre crítiques generalitzades, i menys encara ficar-nos a casa dels altres. Més que res perquè l’enrenou monumental que tenim muntat a casa nostra és d’aquells que probablement mai veuran la llum. Passen els anys i continuem enrrocats en un bassal tant profund i negre que dificilment se’n pot sortir, sencer, si més no. I nosaltres no tenim líders amb bigoti.

     

  2. Crec que ERC us ha fet una feïna que no agraireu mai sino.. com és que  no us presenteu a les eleccions principantines??. La meva modesta opinió és que heu vist (encertadament) que arribarieu a les mateixes “contradiccions” i atacs de totes bandes que ha sofert (i patirà) Esquerra.
    (per cert… això de “nacionalista català” no ho trobo massa encertat)

  3. L’equidistància d’ERC fou tàctica. Ja fa un temps que ERC ha decidit que la seva feina és la de suplir el PSC com a força majoritària de l’esquerra. Això és el que fermament creu en Carod i el que sembla que també creu en Puigcercós.
    És veritat que no se n’han sortit. És veritat això del triangle isósceles. És veritat que cal una estratègia definida perquè el proper Ferran Mascarell o el proper Sobrequés facin el salt lògic cap a ERC en comptes de quedar-se on són o saltar a CiU.
    Però també és veritat que han deixat voluntàriament que els surtin dos competidors en l’eix nacional.

    I també és veritat que fins que no han tingut aquests competidors en l’eix nacional era pràcticament impossible que poguessin ser vistos com a “independentistes moderats” pels votants sociates, ja que fins fa només un any eren els únics independentistes del parlament, i per tant, des d’una òptica sociata, eren els més extremistes.

    No dic que ho sabran fer. El temps dirà.

Respon a Jofre Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.