Adam Majó
Xuts a pals
El pont de febrer
Hi ha una cosa encara més manresana que el misteri (que no miracle) de la Llum: la discreció, les vergonyes, la por al ridícul. Per això va sorpendre que els grups municipals del PSC i de CiU donessin suport a la proposta del PP per sol·licitar que les festes de la LLum siguin declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat, així, amb majúscules. Una proposta que a alguns ens va semblar poc realista i pretenciosa perquè pensem que ni en la forma ni en el fons aquesta festivitat reuneix determinades característiques imprescindibles per merèixer tal categoria. Si parlem del fons, es tracta d’una història d’heroïsme col.lectiu i implicacions religioses bonica però en cap cas excepcional. Si parlem de la forma, la Llum ha arribat al segle XXI sense conservar pràcticament cap element litúrgic o festiu original o sorprenent i només els goigs, que ben pocs manresans sabrien cantar sencers, tenen una antiguitat remarcable.
No pretenc menystenir la diada. És la nostra festa major d’hivern, prové d’una llegenda entranyable lligada a una construcció emblemàtica i serveix perquè uns quants ho cel·lebrin com cal i molts altres l’aprofitin per fer un respir enmig del semestre més llarg i pesat del curs escolar. Ja està bé, ja n’hi ha prou. No cal enganyar-nos ni a nosaltres mateixos ni, encara menys, al món. Per sort la ciutat té molts altres actius i punts forts i no necessitem que tot giri entorn a uns pocs dies de festa que serveixin per oblidar i tapar les mancances de tot l’any. Per això costa d’entendre que l’alcalde de Manresa, sovint tan prim-mirat en qüestions de protocol i dignitat institucional, s’hagi deixat arrossegar per aquest excés de cofoïsme. Sobta que estigui disposat a passar el mal tràngol de rebre, algun dia, a un representant de la UNESCO de ves a saber on i mostrar-li el contingut de l’esdeveniment: la destartalada façana del Carme (presumpte escenari dels fets), una missa com tantes altres en una ciutat cada cop menys catòlica, un emocinant però encara poc arrelat pilar casteller mòbil, una desfilada d’autoritats més anacrònica que antiga i una ballada de gegants, capgrossos, cavallets i altre bestiari local bonica però molt lluny, en tradició i passió popular, de les que es fan a tantes altres festes majors d’estiu i d’hivern d’aquest país. M’imagino la cara d’aquest delegat o delegada quan a les 3 de la tarda, amb els carrers de la ciutat deserts, se li digui que ja està, que això era tot, i s’en hagi de tornar a casa a fer l’informe amb una capseta d’ametlles de la Llum a la maleta. Segur que les troba boníssimes però que no el convenceran que allò que acaba de presenciar té ni la trascendència i ni la categoria que alguns pretenen donar-li.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Se li podria donar, també, al representant de la UNESCO un pot de mató “de Montserrat” i una estampeta del sant aquell que va romandre a la Santa Cova (l’estampeta, millor que abans fòs beneïda per la gràcia de sa [progressista] santetat que s’ajeu al tró del Vaticà).
Si tot va bé, i amb unes quantes espelmes encesses en loor a santa Rita [“cura amb el foc!”], el senyor alcalde encara se’n sortirà amb la seva…
Atentament