L’independentisme de finals del segle XX, el què ara anomenem Esquerra independentista (EI), va apostar per raons ideològiques i estartègiques per unir indestriablement dos conceptes que de fet, conceptualment, no van inevitablement units. Em refereixo a la independència i el socialisme, l’alliberament nacional i social, si ho preferiu. Era allò que hem anomenat l’Independentisme revolucionari.
Des del meu punt de vista, a l’any 2008, pretendre que els dos conceptes no tenen sentit per ells mateixos i que només són acceptables s’hi formen part indestriable d’un mateix procés és, per dir-ho fi, un error estratègic.
Una transformació socialista en profunditat de la societat catalana és impensable sense una modificació, també profunda, de l’ordre econòmic i polític mundial. En l’actual conjuntura nacional i internacional, en canvi, la creació d’una entitat polítca més o menys sobirana per a la nació catalana, al marge dels estats espanyol i/o francès, és relativament possible a curt o mijà termini.
És per això que em sembla que la gent de les CUP hauríem d’implicar-nos sense complexos i des dels diferents àmbits, local i nacional, en plataformes i entitats que de manera clara defensin el dret a l’autodeterminació. Des de les patums de Sobirania i Porgrés, fins al Cercle d’estudis sobiranistes, passant per la PDD (tant de bo superi l’actual embolic) o Decidim! (alcaldes i regidors pel dret a decidir).
Això significa que la CUP ha de perdre el seus referents ideològics per convertir-se en una simple plataforma de suporters d’en Joel Joan -dit sigui amb tota la simpatia-? En absolut. Si bé la ceració d’alguna mena d’estat català en l’actual marc polític internacional difícilment comportaria canvis molt profunds en les estructures econòmiques i socials, també és cert que mai un procés d’aquest tipus s’ha limitat a un simple canvi de fronteres, a una qüestió purament administrativa, sinó que comporta inevitablement transformacions socials rellevants. I és aquí on les CUP i l’esquerra independentista hem d’incidir-hi activament, participant en el moviment autodeterminista ampli però treballant amb uns objectius molt concrets que podríem resumir en els quatre següents:
1. Insistir en l’abast territorial al que dirigim la proposta: els Països Catalans.
2. Fer veure a qui encara no ho veu així, que quan el dret a decidir xoqui amb la legalitat dels estats actuals, caldrà arremangar-se i prendre partit pels drets, no per la legalitat.
3. Acostar els moviments socials i el teixit associatiu propi de les classes populars al procés autodeterminista, fent veure l’oportunitat que això suposaria pèr a l’avenç de les diferents lluites i reivindicacions.
4. La més important, segurament, introduïr en l’agenda autodeterminista, un programa social de mínims que garanteixi que al final del procés, amb la independència, s’hauran aconseguit avenços significatius en temes claus com la gestió del territori i els recursos naturals, l’eixamplament dels drets socials i ciutadans per a tots els que vivim en aquest territori i un paper crític i actiu en la defensa d’un ordre econòmic mundial molt més just que l’actual.
Es tractaria, al capdavall, de participar activament en un procés, l’autodeterminació, que potser no podrem liderar però en el qual, de ben segur, si ens ho proposem, podrem incidir eficaçment. I evitar de totes totes que mentre ens barallem per concretar l’estratègia revolucionària més brillant, ens assabentem de la independència per la premsa.
Estic bàsicament d’acord amb tu, Adam. Però m’pagradaria introduir algunes petites consideracions.
Per una banda, aquest paper de treballar en estructures més àmplies ha de ser realitat a partir de confirmar la pròpia línia, que després de les ensulsiades històriques, no és poca feina. El debat estratègic de la CUP ho hauria de permetre.
En segon lloc, aquesta entrada cal que sigui per aportar tendència autodeterminista-independentista i evitar les actuacions autonomistes o justificadores d’això. M’explico. No es tracta de ser arreu, es tracta de ser on hi hagi un llistó situat en l’autodeterminació, no en l’autonomisme, ni que sigui crític.
En tercer lloc, cap concessió al regionalisme, o sigui al gradualisme territorial cap a la sobirania. Marc territorial, discurs i propostes, els Països Catalans.
En quart lloc, fer propostes públiques en moments clau que puguin ser recollides, ni que sigui interessadament, per sectors més transversals. Anar per davant, vaja.
Assumir una clara política internacional, que també marcarà el perfil del sector de l’esquerra independentista i a més ens ajudarà en les aliances per al futur procés social, i per al model.
Finalment, marcar seriosament el model d’acció política, perquè així ens acostarem persones i moviments socials i eixamplarem la base del sector.
Ep Adam!
Tinc molt clar que en un hipotètic cas d’haver de triar entre accedir a “només” la independència o haver d’esperar a que aquesta anés acompanyada indestriablement del socialisme no tindria cap dubte en escollir “la creació d’una entitat polítca sobirana per a la nació catalana, al marge dels estats espanyol i/o francès”. Ara bé, digueu-me “clàssic” però continuo creient que l’alliberament nacional (la reunificació i la independència de tota la nació catalana) i l’alliberament social són, han de continuar sent, una sola lluita per a l’EI, per la senzilla raó que el poble català, o almenys la major part d’ell, el que coneixem com les “classes populars”, no només continua sotmès a aquesta doble opressió sinó que cada cop les pateix amb més intensitat. Cal tenir en compte, però, una variable que situa la opressió social i la nacional en dos nivells d’urgència diferents: el temps. Mentre que en els casos d’agudització de l’opressió social, com és el cas de l’actual procés de globalització capitalista, amb precarització laboral, deslocalitzacions, desmantellament de l’”estat del benestar”, privatitzacions dels serveis públics.. , augmenten els sectors que objectivament es beneficiarien d’una possible revolució socialista, en el cas de l’opressió nacional pot arribar a passar el contrari: que si no s’assoleix aviat la independència el subjecte a alliberar, en aquest cas el poble català, en comptes d’augmentar pot desaparèixer com a poble amb identitat nacional diferenciada.
Aquesta urgència en sobreviure com a poble, amb la creació d’un estat independent, no és cap impediment –al contrari- per a continuar lluitant també per “una transformació socialista en profunditat de la societat catalana” en una triple lluita (no oblidem la primera paraula del lema clàssic de l’EI: reunificació), ja sigui en la situació actual, partint del no-res, o en hipotètic escenaris on haguéssim assolit parcialment algun dels objectius “indestriables”.