Adam Majó

Xuts a pals

15 de març de 2011
0 comentaris

El nucli antic de Manresa: 20 anys al quiròfan

No n’hi ha prou que l’estat de
coses que pretenem promoure sigui millor que aquell que el precedia: ha de ser
prou millor com per compensar els mals de la transició.

John Maynard Keynes

A principis dels anys noranta,
quan des de l’Ajuntament es comença a plantejar seriosament la necessitat
d’intervenir als barris vells de la ciutat, el què ara anomenem el nucli antic
i que abasta el mateix barri antic, així com part de les Escodines i Vic-Remei,
la zona patia un procés de degradació arquitectònica i d’empobriment i
envelliment de la població que venia de lluny. Al llarg del segle XX els
sectors benestants de la ciutat es van anar traslladant a l’eixample i el
centre comercial i de trobada es va desplaçar en direcció al passeig, sortint,
però no del tot,  de l’antic
recinte emmurallat.

Quan el segle s’acaba, la Manresa
atrotinada i decrèpita de Placido és
encara ben viva a molts carrers i places de la ciutat històrica. Tot i així, i
al contrari del que va passar als segles X, XVIII i XIX, en aquesta ocasió la
ciutat no ha estat arrasada per cap exèrcit enemic  i el nucli antic, desprestigiat, estigmatitzat, manté encara
una vitalitat i una densitat de població gens menyspreables. Botigues de tota
mena, tallerets i bars, molts bars, omplen els baixos de carrers com el
Barreres, l’Escodines, el de Santa Maria o el de Santa Llúcia,  famílies de tota la vida que no han
volgut, o no han pogut, marxar comparteixen escala amb veïns provinents en l’onada
migratòria dels anys cinquanta i seixanta i, cada cop més, amb els que
aleshores arriben d’una mica més al Sud. Els barris vells de la ciutat estaven
malalts i necessitaven tractament urgent, això és evident, però no estaven
morts, mantenien encara un pols vital molt digne de tenir en compte i, fins
allà on fos possible, conservar. La intervenció al nucli antic no podia partir
de zero, ni des del punt de vista arquitectònic, hi havia molt a protegir i
mantenir, ni tampoc des del punt de vista social, humà. Calia atreure gent i
iniciatives, però sense expulsar-ne als que encara hi vivien i sense matar les
activitats que podien sobreviure. No es podia fer taula rasa amb el passat i
començar de nou, com si una catàstrofe hagués destruit completament la ciutat,
calia buscar l’equilibri difícil entre la substitució i la conservació, entre
allò que hi aportem i allò que s’hi ha de quedar. I calia, sobretot, i aquí és
on pren sentit la cita de l’economista anglès, que el remei no fos en cap cas
pitjor que la malaltia, que els perjudicis de determinades intervencions no
fossin superiors a les millores obtingudes. Repeteixo, no és un equilibri
fàcil, més quan la percepció del barri que es té en el conjunt de la ciutat és
tant negativa, excessivament negativa, i encara més quan des dels barris
(Escodines aquí es salvaria una mica) no hi ha un contra-poder, un interlocutor
potent, que alimenti el necessari feed-back entre les propostes d’actuació i la
realitat dels veïns i veïnes. Perquè si tot s’ha de decidir des de la taula
d’uns arquitectes la tendència a fer net sense limitacions, a eliminar
obstacles i començar de nou i a menystenir les conseqüències negatives de les
diferents intervencions, és gairebé inevitable.

I això és una mica el què li ha
passat a la Manresa antiga els darrers 20 anys. El pla general de l’any 1985
assenyalava un nombre excessiu d’afectacions fetes a partir de criteris molt
discutibles. L’obsessió per la geometria, identificable també en altres
intervencions urbanístiques de la ciutat, preveia la rectangularització de
places com la Gispert o la Fius i Palà, l’alineació de carrers desiguals com
l’Urgell, el St Francesc, el Fontanet o 
el Talamanca, o la seva mateixa desaparició com en el cas del Llops
(només pel seu nom ja caldria conservar-lo), l’Aiguader o el Tahones,  a base d’afectar i enderrocar edificis
diversos. Com si la gràcia del nucli històric de la ciutat, d’origen medieval,
recordem-ho, no sigui precisament aquesta, els carrers estrets i imprevisibles
i les places irregulars. Paral.lelament, alguns projectes ambiciosos s’han
quedat a la meitat, en la fase d’adquisició i buidatge (de gent i activitats),
com el pla Barreres o la injustificada ampliació de les dependències municipals
per darrera l’edifici històric, a l’illa de cases més trista de la ciutat,
delimitada per la baixada dels Jueus, Bastardes, Vallfonollosa i Bisbe. En
definitiva, les afectacions urbanístiques, una eina útil per situar l’interès
col.lectiu per damunt del particular, fetes amb criteris erronis, sense
capacitat financera per fer-se càrrec de les obligacions que se’n deriven i
sense una periodització adequada, acaben tenint l’efecte contrari al previst,
impossibilitant la rehabilitació d’edificis i carrers sencers i augmentant la
degradació arquitectònica i, conseqüentment, social.

També en l’espai públic s’ha
tendit, en massa casos,  a la
remodelació integral d’espais que potser només necessitaven intervencions
se·lectives. S’han eliminat determinats elements, com la farola de la plaça
Gispert, aquella mena de banc circular de la plaça Valldaura, les llambordes de
la plaça Montserrat o l’escala de lloses i la font de la plaça del Carme, que
segurament no tenien un interès artístic destacable, però que formaven part de
l’imaginari col.lectiu de diverses generacions, que no és poca cosa.

I tampoc s’ha tingut prou en
compte, i aquí tornem a la cita keinesiana, l’efecte de gairebé vint anys
ininterromputs d’obres que han fet perdre la paciència -i tocar el dos- a més
d’un veí i a més d’una botiga, taller o oficina (en conec diversos casos).

Vint anys de quiròfan i
tractaments agressius han deixat al pacient exhaust, gairebé difunt, molts dels
seus òrgans ja no tornaran a funcionar mai més i d’altres han estat substituït
per modernes pròtesis. Ara cal que de mica en mica pugui tornar a fer vida
normal, si és que encara se’n recorda.

 

Manresans a Manresa?
18.11.2008 | 11.58
Més arbres
05.07.2012 | 9.48

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.