Adam Majó

Ho diu en Mas cada cop que en té la ocasió, ara toca Pacte fiscal, no Independència, afegint-hi alhora, però, que com més estelades hi hagi al carrer, dimarts, més força tindran quan vagin a la capital del Regne a demanar diners. No neguerem el què és evident: que el fet que gairebé el 10 % del PIB català, del P-I-B!, se’n vagi a Madrid en forma d’impostos i no en torni ni en forma de serveis ni d’inversions, sinó que es dediqui a reforçar un determinat model d’estat i d’administració anacrònic, radial i centralista, militarista i, en definitiva, al servei de la oligarquia de sempre, és un dels principals obstacles, però no l’únic!, que impedeix a les diferents administracions dels Països Catalans garantir els drets socials que els ciutadans i ciutadanes els exigim. Ara bé, davant aquesta realitat hi ha dues opcions respectables però incompatibles: mirar d’arreglar-ho des de dins o marxar-ne.  

És per això que resulten coherents els plantejaments de forces polítiques com UDC o ICV-EUiA que, en no compartir l’objectiu de la Independència, insisteixen que la única manera d’evitar-la és amb un Pacte Fiscal que permeti a catalanes i catalans sentir-se més o menys còmodes al Regne d’Espanya. També és coherent, entenc, la postura  de SI o de la CUP que en apostar per la secessió rebutgen la proposta de Pacte fiscal i per això no la van votar al Parlament, uns, i sortiran al carrer amb una pancarta que hi va en contra, els altres. Més difícil d’entendre és la posició del PPC i el PSC que, malgrat la seva coneguda militància espanyolista, segueixen sense apostar de forma clara per aquest Pacte fiscal convertit en l’últim dic de contenció de l’onada independentista (potser és que ells confien en un remei més tradicional, els tancs). I tampoc sembla massa lògica la postura d’ERC o de CDC que, uns cada dia i els altres només el cap de setmana, afirmen optar per l’estat pròpi, la independència, però alhora se’n van a Madrid a negociar un acord amb l’estat quan saben, o haurien de saber, que només el poden aconseguir a canvi, lògicament, de renunciar a la reivindicació independentista durant, com a mínim, una generació.

El pitjor, però, d’utilitzar les demandes i les mobilitzacions independentistes com a trumfo, com a moneda de canvi en la taula de negociacions del Pacte Fiscal o de qualsevol altre demanda conjuntural, és la imatge mercantilista i pessetera que projectem com a país, capaç de quantificar en milions d’Euros el preu de la seva pròpia llibertat.