Adam Majó

Xuts a pals

29 de novembre de 2018
0 comentaris

El bon pastor, la pel·lícula

Robert de Niro, a més de fer de Robert de Niro en un centenar llarg de pel·lícules, també n’ha dirigit alguna. La millor, per mi, The good shepard (El bon pastor. 2006) ambientada a l’Amèrica de principis dels seixanta, amb aquella escena memorable en la qual un membre de la màfia, interpretat per John Pesci, i un jove agent de la CIA provinent de l’alta societat wasp de Nova Anglaterra -Matt Damon- mantenen una conversa diguem-ne que socio-política. El mafiós li diu a l’agent: “Nosaltres, els italians, tenim les famílies i l’església, els irlandesos tenen la mare pàtria (el homeland), els jueus la seva tradició…fins i tot el negres tenen la seva música. Però què passa amb la vostra gent, sr Wilson, què teniu vosaltres?”.“Els Estats Units d’Amèrica, la resta de vosaltres només hi sou de visita” li respon l’altre sense dubtar ni mig segon.
Tenia una profe d’història dels Estats Units (Cristina Alsina, boníssima) que sempre començava el curs amb l’etapa pre-colombina i amb l’arribada dels espanyols a Califòrnia i Florida un segle abans de tot allò del Mayflower, la Pocahontas i en John Smith. Amb això pretenia remarcar que els wasp (blancs, anglosaxons i protestants), descendents dels anglesos arribats a partir del segle XVII, són tant sols un dels molts corrents migratoris arribats al nord del continent americà però que no són ni els primers, ni els únics, ni, per descomptat, tenen cap dret superior al de les altres comunitats que formen actualment els Estats Units. Si algú, en tot cas, té, i amb tots els matisos que vulguem, un dret superior als altres són els descendents dels pobles indis anteriors a l’arribada dels europeus. I això és important encara avui perquè aquella visió supremacista (la del jove agent de la CIA), que pretén que hi ha una jerarquia ètnica en una determinada societat, és encara massa viva als Estats Units i explica, en bona part, l’ascens del fenomen Trump; alhora que, esperem, en pronostica la seva inevitable caiguda lligada a la inaturable transformació demogràfica. I és que aquest país, com tants altres, no podrà aturar l’arribada de persones amb altres referents identitaris i es veurà obligat a transformar també el propi imaginari col·lectiu. De fet, l’arribada a la presidència d’un descendent d’irlandesos com en Kennedy, en el seu moment, o del fill d’un africà anomenat Obama quaranta anys més tard, són signes inequívocs d’aquesta tendència.
A Europa, la majoria dels Estats també s’han construït a partir d’un patró ètnic (lingüístic i identitari) molt marcat que sovint no respectava ni tant sols la pròpia complexitat original, però que, a més, ha tingut i té serioses dificultats per adaptar-se a la realitat canviant, no tant sols per l’arribada de la immigració, sinó també pel triomf, a partir de 1968, de la llibertat individual i del seu germà lleig, l’individualisme. En definitiva, construir imaginaris col·lectius cada cop menys ètnics, menys “nacionals” , i alhora protegir la diversitat cultural i lingüística de la família humana, és un dels reptes col·lectius del segle XXI. Un repte que, permeteu-m’ho, el nacionalisme català està en molt millors condicions de contribuir-hi que el molt més rígid i conservador patriotisme espanyol.

Les CUP i l’horitzó necessari
12.07.2008 | 1.53
A General
Joker, la pel·lícula
02.12.2019 | 9.13
Preinscripcions escolars
11.04.2017 | 1.00

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.