Adam Majó

Xuts a pals

9 de juliol de 2014
0 comentaris

El bagatge de ICV-EUiA

L’esforç per unir, l’any 1936, diversos partits socialistes i comunistes (entre ells el Partit Català Proletari) en un sol Partit Socialista Unificat de Catalunya; la participació al Komitern amb identitat pròpia, al marge del PCE; l’aposta per la creació d’un Exèrcit Popular i la visió (penso que encertada) que la prioritat era guanyar la guerra; la incorporació de tants militants al Maquis francès o a les files de l’Exèrcit Roig i el pas, sovint definitiu, pels camps de concentració nazis; les presons franquistes plenes de comunistes; la feina de base als barris i a les fàbriques; l’impuls de l’Assemblea de Catalunya; la necessària obsessió per incorporar la immigració del segle XX (i XXI) al país, per fer-ne un sol poble; el manteniment (sobretot des del PCC) del referent comunista quan tants en renegaven; la feina que encara ara fan militants i simpatitzants d’ICV i d’EUiA a ajuntaments, entitats i moviments socials; la defensa d’alguns plantejaments mediambientals no sempre populars; el feminisme de paraula i de fet; el suport al referèndum del novembre; la perseverança….

Però també, l’estalinisme; el suport a la “Reconciliación Nacional” d’en Carrillo; la renúncia a la ruptura i a l’autodeterminació amb l’acceptació de la monarquia i la Constitució del 78; l’assumpció tàcita del plantejament Solé Tura que atribuïa el nacionalisme (català) a la burgesia; el “sí a tot” alhora de pactar amb el PSC a tot arreu on fos matemàticament possible; el professionalisme i l’abús alhora de repartir càrrecs remunerats; la utilització electoralista de la marca “Verds”; el suport incondicional a l’Estat Espanyol en el conflicte basc; el sindicalisme claudicant i institucionalitzat; l’excés de pragmatisme alhora de governar ajuntaments, diputacions i Generalitat; la miopia interessada i l’aposta per la construcció en temps de bombolla immobiliària (recordem les ARE); la manca d’autocrítica…. 

En aquest país –suposo que a tots- hi conviuen diverses tradicions polítiques que mantenen un fil de continuïtat al llarg dels anys. Com que les persones sóm animals gregaris, també quan fem política, aquestes tradicions polítiques i les sigles amb les que en cada moment s’identifiquen són alguna cosa més que instruments d’intervenció pública, són també, en major o menor grau, referents identitaris per als seus militants i simpatitzants.

Una d’elles, la més important de les de tradició marxista, és la que, tot i tenir els sues origens a principis de segle XX, cristalitza l’any 36 amb el naixement del PSUC i continua després a través de diverses formacions no sempre ben avingudes: el PCC, ICV, EUiA, i CCOO, i les JSU, les JC, els CJC, els JEV, l’AJ, i el Treball, i els Nous Horitzonts, i el Mientrastanto…

Construir una alternativa d’esquerres capaç d’aconseguir hegemonies socials i majories parlamentàries que facin possible convertir l’alliberament nacional que estem vivint en una oportunitat per a la transformació social és complicat o impossible sense incorporar-hi la tradició que va néixer amb el PSUC. Comptar amb ells i elles tampoc serà senzill. Es tractaria, en tot cas, de reconèixer i valorar tot el què fan i han fet, i alhora demanar-los que admetin senes embuts que no tot el seu bagatge és aprofitable.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.