Adam Majó
Xuts a pals
Dos relats contraposats
lògica, determinada per la geografia ibèrica. Portugal i Gibraltar són
l’excepció, l’anomalia, i els arxipèlags o els enclavaments africans uns
afegits perfectament integrats en el conjunt. Set segles de guerres medievals
donaren lloc a regnes diversos, tot i així, ni els excessos unionistes ni les
tendències centrífugues de la perifèria aconsegueixen evitar la unitat política
de la major part dels territoris peninsulars. Aquestes tensions han donat lloc
a episodis històrics conflictius i sagnants, el darrer dels quals fou la Guerra
civil i la dictadura del general Franco. La cohesió nacional espanyola
s’articula entorn a una llengua, la Castellana, que, si bé va néixer en un dels
antics regnes pre-existents, s’ha extés per tot el territori de l’Estat
gràcies, sobretot, al seu prestigi i utilitat. Tal com diu en Juan Carlos
Borbon, nunca fue el castellano lengua de imposicion. Amb la creació de l’estat de les autonomies, per fi
Espanya ha aconseguit un marc legal que li permet desenvolupar-se com a estat
unitari i, al mateix temps, plural, malgrat que sempre hi haurà petits
conflictes producte, un altre cop, dels extremistes d’un cantó i de l’altre.
Vivim en una democràcia i la majoria social, a Catalunya, no és partidària
d’aventures independentistes.
Relat 2. La geografia no fou tant
determinant i a la Península Ibèrica s’hi formaren diferents regnes amb
llengües i institucions diverses que foren el punt de partida de les nacions
actuals. Arran de la unió dinàstica del segle XV i dels nous models polítics
nascuts als segles XVII i XVIII, agafa força la idea de convertir el territori
de la Corona en un estat-nació modern, seguin l’exemple francès i agafant com a
patró la llengua, les lleis i les
institucions castellanes. Aquesta voluntat homogeneïtzadora topa des del seu
inici amb la resistència de l’antiga corona d’Aragó i, sobretot, del principat
de Catalunya. La Guerra dels segadors, la de Successió, les carlinades o les bullangues
urbanes són expressions de la dificultat de l’estat espanyol per consolidar-se
en territori català. Incapaç de seduir, el projecte nacional espanyol s’imposa
per la força de les armes i des de 1714 fins ara el català és arraconat i
prohibit de forma sistemàtica. La
sorprenent revifalla de la consciència nacional catalana sorgida a cavall dels
segles XIX i XX és aturada per dues dictadures i una guerra terrible. Superat
el franquisme estricte, la Constitució de 1978 manté intacte la voluntat d’imposar
el castellà (art. 3er) i
d’impedir, amb l’exèrcit si cal, l’exercici del dret a l’autodeterminació (art
8è). I això, la manca de garanties democràtiques, és el principal obstacle que
separa a la nació catalana de la Independència.
Per desgràcia, els fets confirmen
al segon relat. Per sort, cada cop més gent se n’adona.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!