Adam Majó

Xuts a pals

3 de setembre de 2014
0 comentaris

Donetsk també és Europa

De la realitat dual d’Ucraïna, amb  un oest que mira a Polònia, a Alemanya i a la UE per extensió i  un est que segueix mirant a Rússia, aquí només ens n’arribava, i amb prou feines, un dels simptomes més trivials, la tensa  rivalitat entre el Dinamo de Kiev i el Shakhtar Donetsk, comparable a d’altres enemistats esportivo-polítiques que aquí coneixem prou bé. La majoria de nosaltres no en sabíem gran cosa de la diversitat lingüística i sociològica del què havia estat el graner de la Unió Soviètica (per això la bandera amb el groc del blat i el blau del cel), però sí que ho sabien perfectament les cancelleries europees que, no obstant, van afanyar-se a reconèixer el govern sorgit de la revolta popular (o cop d’estat) coneguda amb el nom de la plaça que en va ser l’epìcentre: Maidan. I sabien, també, que un govern nacionalista a Kiev que volgués forçar l’assimilació de la minoria russa (majoritària a l’est) i trencar els lligams de tota mena que uneixen el país amb el seu enorme veí nordoriental toparia amb la oposició activa de bona part d’aquests habitants de les regions situades més enllà del riu Dnièper. I són efectivament aquests ciutadans ucraïnians de llengua i cultura russa els que s’han revoltat contra el canvi forçat de govern, amb el suport moral d’en Putin i el seu govern, certament, però amb ben poca cosa més (si Rússia s’hi hagués implicat de veritat, el conflicte faria dies que estaria en una altra fase). I són aquests mateixos ciutadans ucraïnians de l’est del país, també, els que han de suportar les conseqüències de la guerra, començant pels bombardejos sobre pobles i ciutats que ja han causat centenars de morts i milers de desplaçats.

A les cancelleries europees on es prenen decisions importants (Madrid no n’és una) no els van preocupar les conseqüències de reconèixer un govern sorgit d’un aixecament armat si així aconseguien atreure aquest important país de l’est d’Europa cap a l’òrbita política i comercial (sobretot comercial) occidental. No van pensar ni en les víctimes directes (sobre el terreny) ni en les indirectes (l’agricultura catalana, per exemple).  La coneguda frase pronunciada per Henry John Temple (aleshores primer ministre britànic)  a mitjans del segle XIX, “Anglaterra no té amics permanents ni enemics permanents. Anglaterra té interessos permanents”, segueix sent tristament imprescindible per entendre la política exterior de la majoria d’estats del món, també, evidentment, els europeus. Per sort, però, al segle XXI els governs no només es mouen a partir dels interessos geoestratègics propis (o de les grans corporacions econòmiques locals) sinó que també han de ser sensibles a l’estat d’opinió dels ciutadans i ciutadanes que els han de votar de tant en tant. De cara al nostre procés, al que ens ha de portar a la independència ben aviat, potser no podrem arribar ni convèncer al poder econòmic internacional (i potser tampoc volem fer-ho) però a qui no podem deixar de banda, a qui  hem de dirigir-nos per seguir guanyant comprensió i simpatia, és a l’òpinió pública internacional, als homes i dones que caminen cada dia pels carrers de pobles i ciutats d’Europa i del món.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.