Adam Majó

Si reunísim en un pavelló (petitet) a tots els Manresans que tenen pare i mare nascuts a la ciutat i tots els avis i avies nascuts a Catalunya, segur que hi trobaríem una gran diversitat humana: gent de totes les ideologies polítiques, múltiples hàbits alimentaris, creients de religions i supersticions diverses, no creients, i tota mena de gustos musicals o d’estils de vida. Aquesta societat és diversa, per sort, i ho és al marge que els darrers anys hi hagin arribat persones procedents de diversos i llunyans racons del món. Les migracions recents, és cert, han ampliat aquesta diversitat, però reduir el concepte només a això, a la influència del fet migratori, distorsiona la percecpció que tenim de nosaltres mateixos i contribueix a reforçar una falsa sensació homogeneïtat perduda.

Dic això arran de l’anomenada Festa de la diversitat, cel.lebrada  el passat dissabte a la plaça St Domènec  amb un ambient fantàstic i  un bon èxit de públic, i en la qual, apart d’un nom més encertat, només hi vaig trobar a faltar una cosa, la presència de determinades entitats de la ciutat.

Hi havia associacions de manresans i manresanes agrupats a partir del seu origen geogràfic personal o familiar. Hi havia parades, menjar i música, oferta i presentada per gent del Camerun, de l’Argentina, de Bolívia, del Senegal del Marroc, de la Xina i d’algun altre lloc que no recordo. Algunes eren entitats religioses (com l’associació islàmica o l’església evengèlica xinesa) però la majoria eren aconfessionals, dedicades a treballar la cultura i la socialització. I és per això hi vaig trobar a faltar a les entitats que més temps porten fent precisament aquesta tasca, ajuntar a la gent nascuda en un lloc concret, i als seus fills i amics, i donar a conèixer la cultura de la seva terra d’origen. Em refereixo, efectivament, a la Casa d’Andalusia i al Centre Cultural Andalús. La seva presència hagués sigut important, per compartir experiències i aprenentatges i, sobretot, per explicar a aquells que han arribat fa relativament poc, que no han fet res tant estrany, que abans que ells van arribar uns altres, que de migracions n’hi ha hagut sempre, que aquest país i aquesta ciutat ha rebut gent de fora durant molts anys i que ens n’hem sortit, tots plegats, prou bé. 

I, posats a demanar, m‘hagués agradat veure-hi, també, a l’Agrupació Cultural del Bages, repartint coca i mistela i fent uns balls populars catalans. Per demostrar el què hauria de ser evident, que de tradicions i costums més o menys curioses i simpàtiques n’hi ha a tot arreu, que les que van sorgir aquí les cuidem i protegim una mica més, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú, però que, al capdavall, no son tant diferents les unes de les altres i, sobretot, no n’hi ha de millors o pitjors.