Adam Majó

En l’anomenat independentisme transversal, aquest que ha esclatat amb força els darrers anys i que no es cansa d’impulsar iniciatives de tot tipus, de les Consultes al Novullpagar, passant pels Lipdubs o la Insubmissió fiscal, hi ha gent amb comptes corrents i maneres de veure el món molt diversos. Cap problema. No és per la gent que forma part d’aquest enorme moviment social que treballa per crear, si així ho volem la majoria,  un nou estat, una república, que diem que l’indepndentisme és d’esquerres. Hi ha gent que s’hi consideren i gent que no i, entre els que sí, segurament tampoc ens posaríem d’acord en definir què és, a l’any 2012, ser d’esquerres. No, el què converteix a l’independentisme català en un moviment enquadrable en un determinat cantó de l’eix esquerra-dreta són, en realitat, els seus principis programàtics i estratègics. Tres, com a mínim: l’aposta pel canvi, la igualtat de drets per tothom i la defensa dels interessos de la majoria en front als d’una minoria poderosa. 

I és que la dreta, excepte moments històrics molt determinats, és conservadora per definició, prefereix preservar un status quo imperfecte que arriscar-se a un canvi de resultats prometedors però incerts. En política, apostar per tirar-se a la piscina, per fer canvis profunds malgrat els dubtes, requereix tenir una certa confiança en la capacitat de les col.lectivitats humanes d’anar endavant, de progressar, i aquesta actitud, tradicionalment,  s’ha associat a l’esquerra. Per altra banda, en un món on allò que hi diu al passaport determina drets i limitacions i on creixen els corrents etnicistes o clarament racistes, el nacionalisme català, i ara l’independetisme, ha fet sempre una aposta clara per l’inclusió, per considerar membre de la nació a tothom qui així ho vulgui, vingui d’on vingui (per això a les consultes per la independència tothom era cridat a votar). Aquesta defensa de la igualtat de drets no és patrimoni exclusiu de l’esquerra, però és evident que els que més s’hi han oposat, al llarg del segle XX, i encara ara, han estat les dretes. I, per últim, l’independentisme treballa amb el convenciment que és la gran majoria d’habitants del país els que hi sortiríem guanyant i que, com s’ha vist ara amb la polèmica dels peatges, és una minoria poderosa  amb despatxos i cares molt concretes la que defensa que res no canvïi. No és casualitat, doncs, que el president del Cercle d’Economia, el portaveu de les èlits econòmiques, sigui un ferm partidari d’Espanya i ex-ministre d’Aznar.

En definitiva, a l’independentisme hi és benvingut tothom, només faltaria, però, mirat amb una certa distància, és evident que els valors i les bases sobre les quals s’aixeca, tenen molt més a veure amb la tradició d’esquerres que amb cap altra. No proposo, modestament, constato.