Adam Majó
Xuts a pals
De Múrmansk al Pallars
freda, el nom de Múrmansk ens resulta familiar. En aquesta ciutat de l’extrem
nord-occidental de Rússia hi tenia la base la flota soviètica de submarins i
trenca-gels que custodiava el pas del nord, el corredor àrtic que uneix Europa
i Amèrica. Situada dins els límits del cercle polar, aquest era un destí dur
pels treballadors i funcionaris que hi eren enviats, i per això rebien un sou
fins superior al de la mitjana de
la Unió de Repúbliques. Fou el cas dels pares de la Ekaterina, que ara té 51
anys i que guarda un molt bon record del món on va passar els primers trenta
anys de vida. Abans, explica, no els faltava de res, no havien patit mai per
posar un plat a taula, hi havia feina per tot-hom, calefacció barata, bons
metges, escoles i universitats de franc. A l’estiu a Múrmansk hi fa un temps
semblant al del nostre desembre, però podies anar-te’n a buscar el sol al Mar
Negre, al Caucas o a la daurada Ucraïna. Ningú no era molt ric ni molt pobre i
es podia viure amb senzillesa i tranquilitat. O, si més no, així és com ho
recorda ella, vint anys després.
Treballava en un banc (sí, hi
havia bancs a la URSS) i s’havia casat i traslladat al sud, a una petita ciutat
prop de Kiev, quan va arribar la catàstrofe, pitjor que una guerra, afirma
ella. En pocs anys tot va girar-se com un mitjó. Les fàbriques van tancar, les
regles de joc van canviar d’un dia
per l’altre, els estalvis i les participacions en la indústria minera que el
govern havia repartit van quedar volatilitzades amb la inflació. Entre quatre es
van repartir la riquesa del país i a la gent com l’Ekaterina cada cop els
costava més dormir, angoixats pensant què donarien als seus fills per esmorzar.
La taxa de suïcidis es disparava, l’alcoholisme s’estenia com una plaga, els
avis sucumbien al fred de l’hivern…Només hi va saber veure una sortida:
marxar. Va comprar un contracte de treball i li van deixar triar entre Milà,
Màlaga o Barcelona. Va anar a parar a Tremp, a un restaurant on a l’any 2005 li
pagaven 2 euros l’hora. Ara porta una antiga estació de tren convertida en
refugi per escaladors. Està contenta, gracies als diners que li enviava, la
seva filla ha acabat els estudis i s’ha pogut casar amb un policia!
Perquè ho vau permetre? Perquè
vau deixar que una societat igualitària es convertís en aquest abisme, amb una
minoria de milionaris i una immensa majoria de pobres? Li pregunto.
La por, diu ella. Durant
l’estalinisme, i abans, i després, podies passar-te 10 anys en una presó de la
Sibèria per una broma sense importància, t’enviaven a netejar els carrers de
neu si arribaves 4 minuts tard a la feina. Els russos necessitem ordre, diu,
vol dir disciplina, penso jo.
Aquí hi fa massa calor i teniu
massa llibertat, per això aneu malament, sentencia l’Ekaterina.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Treballava en un banc (sí, hi
havia bancs a la URSS) i s’havia…”
Adam: Tots els paisos comunistes tenien bancs de dipòsits, doncs no se quina interpretació tens del model soviètic, perque per molt comunistes que fossin a la praxis, els estats socialistes feien correr divises a tots els mercats internacionals, per comprar i vendre els seus productes, evidentment en nom dels treballadors del seu país, en comptes de l’empresa privada.
No es diu Nurmansk, sino MÚRMANSK