Adam Majó
Xuts a pals
4 de maig de 2011
17 comentaris
De bars que ja no existeixen
El Perdiu, a Sant Domènec, un cafè dels d’abans, amb un
taulell llarg entrant a la dreta i moltes ganes de fer vermuts. La
Gens que j’aime, una mica més amunt, on hi
havia hagut l’hostal Sant Domingo,
un bar amb pretensions, amb un senyor que posava música, adolescents que ens hi
passàvem la tarda i senyores que feien un tallat. El Waly-hay (o una cosa així) , al Puigterrà de baix, ambient
hawaià!, poca llum, sofàs i còctels vulcànics amb bengales incloses. La
Granja, davant del Pius (aleshores l’insti
nou), cigarretes a 10 pessetes, pega-dolces
i olor de fregit que te’n portaves posada. El Vicente, al carrer de la mel, famoses patates braves. La Quadra, al carrer Magraner, darrera el Sielu, carns a la brasa, peluts i un nom que sí que feia
la cosa. El bitxus, al Talamanca,
bar de dia, inicialment, i bar de nit, nit, durant molts més anys. Un d’aquells
llocs on et prohibien anar. El Salon deportivo, als Esquilets, space invaders,
futbolins, un subterrani per jugar al billar i un senyor amb cara de mala llet
que bescanviava monedes de cinc duros. El racó del diable, amb un dimoni dibuixat al rètol, a la muralla de
Sant Francesc, molt més inofensiu del que el nom podria suggerir.
taulell llarg entrant a la dreta i moltes ganes de fer vermuts. La
Gens que j’aime, una mica més amunt, on hi
havia hagut l’hostal Sant Domingo,
un bar amb pretensions, amb un senyor que posava música, adolescents que ens hi
passàvem la tarda i senyores que feien un tallat. El Waly-hay (o una cosa així) , al Puigterrà de baix, ambient
hawaià!, poca llum, sofàs i còctels vulcànics amb bengales incloses. La
Granja, davant del Pius (aleshores l’insti
nou), cigarretes a 10 pessetes, pega-dolces
i olor de fregit que te’n portaves posada. El Vicente, al carrer de la mel, famoses patates braves. La Quadra, al carrer Magraner, darrera el Sielu, carns a la brasa, peluts i un nom que sí que feia
la cosa. El bitxus, al Talamanca,
bar de dia, inicialment, i bar de nit, nit, durant molts més anys. Un d’aquells
llocs on et prohibien anar. El Salon deportivo, als Esquilets, space invaders,
futbolins, un subterrani per jugar al billar i un senyor amb cara de mala llet
que bescanviava monedes de cinc duros. El racó del diable, amb un dimoni dibuixat al rètol, a la muralla de
Sant Francesc, molt més inofensiu del que el nom podria suggerir.
Las
cuevas del Burrito, una mica més amunt però
en una altre moment, a mesura que baixaves les escales desapareixien les
ordenances, bona música, riscos excessius. La vinya, al carrer Viladordis, llarg mostrador a l’esquerra,
dòmino i ambient de poble. El Kung fu, davant la sala Loiola,
un quinto ràpid abans d’entrar al cine-club. El deportivo, al carrer Cirera, gran nom, immillorable servei,
morro de porc i partits del barça. L’antiguo bar sacramonte, a l’entrada del carrer Camp d’Urgell, a tocar de la
plaça Gispert, vins a trenta pessetes. El Berna, després Marsupilami, després Bonrollo, després Refugi i ara buit i abandonat a causa de la mala planificació municipal,
parets de pedra i volta de canó, sofàs per magrejar en un principi i, després,
concerts en directe quan a Manresa ningú feia concerts en directe. La Gavina, al Barreras, tapes gallegues, preus gallecs i
condicions d’higiene poc homologables. La Parrilla, on ara s’entra a l’aparcament dels quatre cantons,
dues portes, barra d’alumni en forma de V i poca cosa més. El Sevilla, al camp d’urgell. El Magraner al carrer del mateix nom. El Happy night (uf!) al carrer Cantarell. I el Txokoa, que ara ha tancat definitivament, cares llargues
darrera la barra, macarrons, tetris, discos, conspiracions en veu alta i una
taula llarga on mai sabies al costat de qui acabaries.
cuevas del Burrito, una mica més amunt però
en una altre moment, a mesura que baixaves les escales desapareixien les
ordenances, bona música, riscos excessius. La vinya, al carrer Viladordis, llarg mostrador a l’esquerra,
dòmino i ambient de poble. El Kung fu, davant la sala Loiola,
un quinto ràpid abans d’entrar al cine-club. El deportivo, al carrer Cirera, gran nom, immillorable servei,
morro de porc i partits del barça. L’antiguo bar sacramonte, a l’entrada del carrer Camp d’Urgell, a tocar de la
plaça Gispert, vins a trenta pessetes. El Berna, després Marsupilami, després Bonrollo, després Refugi i ara buit i abandonat a causa de la mala planificació municipal,
parets de pedra i volta de canó, sofàs per magrejar en un principi i, després,
concerts en directe quan a Manresa ningú feia concerts en directe. La Gavina, al Barreras, tapes gallegues, preus gallecs i
condicions d’higiene poc homologables. La Parrilla, on ara s’entra a l’aparcament dels quatre cantons,
dues portes, barra d’alumni en forma de V i poca cosa més. El Sevilla, al camp d’urgell. El Magraner al carrer del mateix nom. El Happy night (uf!) al carrer Cantarell. I el Txokoa, que ara ha tancat definitivament, cares llargues
darrera la barra, macarrons, tetris, discos, conspiracions en veu alta i una
taula llarga on mai sabies al costat de qui acabaries.
Sense rumiar-hi gaire soc capaç
de recordar més de 20 bars de
Manresa que ja no existeixen. Fa pensar.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Merda! M’he deixat el Serrano, al carrer Sant francesc, feien entrepans enormes i un bon dia es va ensorrar.
Molt bo! Val la pena recordar-los, els bars… Segur que, malauradament en sortiran més… I un que hi havia al carrer Barcelona amb unes reixes rollo gótiques? Com es deia?
Sales de festa com la Tàngia, el Peters, el Manix… la Manresa “de festa” de finals del 70 mereix també un apartat amb cara i ulls!
Enhorabona si els has tret tots sol i de memòria, demostren una adolescència d’entrega i dedicació incondicional al sector de l’hosteleria.
L’altre del Talamanca es deia Caravela (al costat de la teteria nova)? O ja l’has esmentat i tenia un altre nom?
El tancament del Mas i Mas de Marià Cubí a Barcelona va ser el final d’una època per mi. Hi havia passat tantes hores … tants records. Dels que es poden explicar recordo la coneixença d’en Ramon Barnils, la seva conversa, culta, animada, les seves riallades, es seves anècdotes, el seu gintònic cada hora…
Sort que encara hi ha els incombustibles Can Quimet, a Horta, la Virreina i el Sol, a Gràcia, i el Glaciar, a la plaça reial.
Gran article Adam
landing page design