Adam Majó
Xuts a pals
De bars que ja no existeixen (i 2)
A petició d’alguns lectors, i
tenint en compte que no seria just utilitzar aquest espai per fer campanya
electoral, opto per dedicar un segon article als bars de Manresa que ja no
existeixen.
Pere podia fer fora sense contemplacions un client si creia que duia la
malastrugança causant d’un mal partit del Barça. El Farràs,
un dels sis bars que hi havia hagut en aquest carrer de tres noms que fa de
columna vertebral del barri de les Escodines. El caputxins, una mica més amunt, malgrat el nom més aviat
missaire, fou, en una època, la seu no oficial de la CNT a Manresa. La Sardana (després Sardina i encara més tard, breument, exit) al carrer Hospital, dues senyores sense por darrera
la barra, pòsters enganxats amb cel-lo i quintos.
El Serrano, al carrer Sant
Francesc, entrepans amb barres amples de mig, els van desallotjar urgentment un
migdia i al vespre s’ensorrava tot l’edifici.
a la barra, de quan els gais començaven a perdre la por. La Seu (després Amalur), al Vallfonollosa, actualment buit, abandonat i de propietat
municipal. El Lord King! al
carrer Barcelona, una barra petita, una pista també petita, reixes de ferro
colat i, malgrat tot, el Place to go
durant una bona temporada. L’Orquídia a l’entrada del carrer Barreres, on ara hi ha la boca de l’aparcament,
un ex-boxejador, l’amo, mantenia els clients a ratlla. El Frankfurt l’Esquella, a l’entrada del carrer Guimerà, de cop i volta va
desaparèixer. L’Spacial, també al
Guimerà, alumini i entrepans moderns, massa moderns, segurament.
I la Bodega Tomàs (després, l’avi Tomàs), al carrer de les Piques, l’últim celler amb
degustació que quedava a la ciutat, fins que se’l van carregar. Havia tingut
una màquina de fabricació casolana que torrava patates dins una mampara de
plàstic transparent connectada a un tub que n’extreia els fums. Déien els avis
del barri, i no és broma, que a
principis de segle (passat), un dia que el tren de Lleida es va aturar una
estona llarga a l’estació del Nord, a la Bodega hi va aparèixer un estranger de faccions
lleugerament orientals per fer-hi un mos. Pocs anys després, alguns dels presents van reconèixer a l’individu en
qüestió a les pàgines del diari, es feia dir Lenin i liderava una revolució a
la Rússia imperial. És una
llegenda improbable, ho admeto, perquè no hi ha constància que el líder
bolxevic arribés mai a creuar els pirineus, però el cert és que el període de
l’exili (1900-1917) està poc documentat i que és sabut que s’entrevistà amb
dirigents obrers de nuclis industrials de tot Europa, com els del Nord
peninsular que unia aquesta línia ferroviària.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Lenin no va posar mai un sol peu a l’estat espanyol… De fet no entenc
ni com s’ha estructurat aquesta hipotesi de la seva prescencia en el bar en qüestió com a llegenda. Ho sento pero
algu ho havia de dir.
En tot cas serà el cas del “suposat” Tito Manresà que si va apareixer als mitjans locals: http://historiesmanresanes.blogspot.com/2010/06/tito-manresa.html
És un bon tema del mes per al Pou… M’ho apunto.
En què et fa pensar, tants bars desapareguts?
Llegint aquests artícles em transporto a temps remots, molts viscuts, altres dessitjats i algun per oblidar.
Recordo que al Frankfurt l’Esquetlla, del que parles, és on es va beure el Legionario l’últim conyac abans de caure rodó a terra i dies més tard deixar el món dels vius.
Un parell de noms més que caldria recordar són:
– Bar el Rinconcillo (Sector Barreres) ronya a man salva i quintos a seixanta peles.
– El Vaixell (davant Escola Joviat) per la taula de pool
– Restauran El Pirron (C/ Circunvalació) Teca fins a reventar, Sangria, postres, cigaló i Rosli per 1000 cales.
– Bar La Galeta Gal.làctica (Sector Circunvalació/ Crta. de Vic) en homenatge al disc de Sisa i tots els seus cohetànis. Local petit, de curta vida (crec) que fins i tot un dia hi vaig veure l’espectacle de monòl.legs del Cansansio (AKA Berto Romero y su escudero)
Tants i tants antres on hem passat els millors dels nostres anys…
Ah qui no feia una parada a La Famila Adams (Actual La Gramola abans de rentar-li la cara i fer-li la proba del “algodón”) per després submergir-se a les Cuevas del Burrito (mitiquíssim de finals dels 90) al Costat del Tiburón.