De Javier Cercas només n’he llegit Soldados de Salamina i alguns articles i entrevistes de temàtica política que m’han generat més inquietud que alegria. La seva percepció de l’independentisme i del referèndum de 2017 és a les antípodes de la meva. On ell va veure un atac a les persones que, com ell, no formen part de la gran (i barallada) família catalanista, jo hi vaig veure un extraordinari exercici col·lectiu de democràcia que si anava contra algú no era contra aquells que lliurement preferien no votar o votar que no a la independència. I malgrat no compartir-ne el punt de vista, m’agrada llegir Cercas perquè em permet entendre i fins i tot empatitzar amb tota la gent que, com ell, van viure el 2017 i la idea d’una república catalana amb angoixa i desconfiança. De la mateixa manera que estic convençut que molts d’aquests espanyolistes (atribut purament descriptiu) són capaços de comprendre la tristesa i la ràbia amb la qual els independentismes vam viure els mesos posteriors al referèndum.
El cas és que el mes de juny de l’any passat Cercas va publicar un article El País titulat Per una Europa federal i postnacional on defensava un projecte europeu basat no en les nacions sinó en les persones, i on el sentiment nacional deixés de ser una qüestió política per esdevenir una opció estrictament personal. Es tractaria de fer el mateix que hem fet amb la religió, separada (que no prohibida ni arraconada) de l’estat a partir del triomf progressiu de les idees liberals i progressistes. A l’article defensa una nova revolució il·lustrada que no pretendria posar fi als sentiments de pertinència, ni a les seves expressions individuals i col·lectives, públiques i privades, però que limitaria el paper de l’administració pública a la protecció de patrimoni cultural i a la preservació de la diversitat (lingüística sobretot). La nacionalitat, amb tota la càrrega identitària que comporta, deixaria de ser font de drets civils i polítics
El cas és que aquest mateix raonament és el què un servidor va defensar en un llibre publicat dos anys abans i titulat Europa, la utopia practicable. Com que dubto que Cercas formi part de l’exclusiu club de lectors d’aquesta mica d’assaig, dedueixo que hem arribar a les mateixes conclusions, i als mateixos raonaments que les sostenen!, a través de camins diferents, des d’experiències i trajectòries també molt diferents i de forma espontània, sense contacte previ de cap mena. Circumstància que, des del meu punt de vista, dona a la coincidència un cert valor afegit.
En tot cas, a ell li reconec més mèrit. Perquè apostant per l’Europa postnacional renuncia a un estat nació reconegut i realment existent amb el qual, dedueixo, es sent relativament còmode. Jo, en canvi, només he de renunciar a un objectiu polític, a un aspiració hores d’ara improbable. I és que, com deia l’altre dia el geòleg i professor gallec Óscar Pazos al Diari Ara, no es pot parlar seriosament d’integració europea sense parlar de la dissolució de l’Estat espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!