Adam Majó

Xuts a pals

21 d'agost de 2013
1 comentari

Croàcia i Catalunya

Croàcia i Catalunya són dos països semblants que no tenen res a veure. D’entrada, ells tenen una mica més de territori  però nosaltres som força més gent (vivim, per tant, bastant més atepeïts). Uns i altres tenim una part del país amb clima i paisatge prototípicament mediterrani i una altra de més continental o fins i tot alpí i estem situats en espais de transició entre el cor i la perifèria (Balcànica i Ibèrica respectivament) del continent. Tots dos territoris han estat sempre llocs de pas, cobejats per potències properes i destí d’emigracions i colonitzacions diverses, la darrera, la del turisme, a la qual els croates sembla que s’hi han abocat amb les idees bastant més clares que aquí: construcció sota control, cultura i natura com a punts forts i domini generalitzat de la llengua franca, l’anglès.

Totes dues són nacions antigues, que han sobreviscut al pas de l’història malgrat no haver aconseguit el reconeixement internacional fins fa 20 anys, una, i molt aviat, l’altra. I és precisament en aquest procés cap a la independència on uns i altres menys ens assemblen. No només perquè la de Croàcia fou el resultat d’una guerra que aquí ni volem ni tindrem, sinó, sobretot, perquè el concepte d’identitat nacional és, per croates i catalans, completament oposat. Ells el defineixen a partir del passat, de les arrels familiars, que han de ser eslaves i catòliques i no consideraran croata a algú que sigui de religió familiar ortodoxa o musulmana, sigui creient o no, tot i que porti visquent en aquell mateix territori des de incomptables generacions enrera. La nostre, en canvi, és una concepció molt més cívica i oberta de la nacionalitat, no només perquè formem part d’una realitat cultural, lingüística i, si tot va bé, política molt més amplia, els Països Catalans, sinó també, i sobretot, perquè hi incloem, si així ho volen, a tots aquells que aquí han vingut i d’aquí n’han fet casa seva. 

En el què tornem a assemblar-nos és en el moment escollit per fer el salt a l’estat propi. Ells aprofitaren la crisi econòmica, política i ideològica del socialisme federalista Iugoslau i nosaltres assolirem la Independència en plena fallida política i econòmica de l’estat espanyol. En el seu cas la Independència anà acompanyada d’un canvi de model econòmic (no està clar que per millorar) i en el nostre cas també hi hauria de ser (tot i que de signe oposat).

Per últim, el seu fou un procés amb un líder clar, en Franjo Tudjman, que sabé jugar hàbilment diverses cartes (entre ells, malauradament, la de l’odi ètnic) i que ara té un carrer i un monument a tots i cadascún dels pobles i ciutats del país. Nosaltres encara no sabem a quina cara associaran els llibres d’història al procés endegat ni de qui seran les estàtues a les nostres places. Siguin de qui siguin tindran una virtut clara, la d’eclipsar una de els figures més sobrevalorades i omnipresents de la política catalana dels darrers 50 anys. Sí, en Jordi Pujol.

Promocions econòmiques
23.07.2008 | 1.20
La portera i el mac
08.01.2009 | 5.55

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Hola! El meu nom és Martina i estic realitzant un treball per a la Universitat sobre la llengua que s’empra als blogs. El teu és un del blogs escollits, per això agraïria molt la teva col·laboració per respondre quatre preguntes molt ràpides. Si et va bé, pots enviar-me un correu a l’adreça electrònica. Moltes gràcies per la teva atenció!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.