Adam Majó

Un dels grans encerts de l’independentisme d’esquerres d’aquest tombant de segle ha estat la seva aposta pel municipalisme, no només com a estratègia eficaç de creixement i enfortiment del moviment, sinó també com a forma d’apropar la política i la presa de decisió a la gent i als seus problemes immediats i tangibles.

Ara bé, la pràctica i defensa del municipalisme no hauria de ser un obstacle per posar sobre la taula les seves contradiccions i debilitats. Conceptuals, per exemple, perquè és evident que no parlem del mateix quan parlem de municipalisme a Biosca (Alta Segarra), per exemple, o Badalona i perquè el municipalisme va inevitablement lligat a una realitat administrativa i jurídica, el municipi, que arrossega mancances  d’origen i que té unes limitacions competencials i pressupostàries més que evidents.  Això últim ja ho sabíem, però ho hem pogut comprovar de formes punyent als ajuntaments on governa la CUP i on costa trobar les eines per capgirar la realitat quotidiana dels seus veïns i veïnes. De l’altre qüestió, de les mancances originals d’aquest artefacte anomenat Municipi, em temo que mai hi hem dedicat l’atenció que calia. I és que sobte que  precisament l’independentisme, que ha fet del canvi de fronteres administratives l’eix de  la seva proposta transformadora, no s’hagi plantejat mai si caldria o no revisar el mapa municipal del país. Un mapa que ha variat ben poc des que a mitjans del segle XIX es van definir la majoria dels actuals municipis a partir de criteris tant poc homologables com els límits parroquials, els dominis feudals o els interessos de determinats industrials per accedir a carreteres, vies de tren o fonts d’energia (els rius, sobretot). Els darrers 150 anys la realitat urbana i demogràfica ha canviat radicalment però el dibuix dels termes municipals segueixen sent pràcticament el mateix. Aquest anacronisme comporta seriosos problemes en la gestió del territori amb conseqüències a tots nivells :  ajuntaments que volen situar abocadors o benzineres en un extrem del seu terme municipal, lluny del  propi nucli urbà però, sovint, a tocar del nucli urbà veí, carrers d’un poble que pertanyen al poble del costat, proliferació de polígons industrials, transport públic segmentat absurdament, nuclis urbans desmanegats perquè pertanyen a més d’un municipi, equipaments duplicats, malbaratament de recursos, etc…

Per afrontar aquest problema (perquè ho és, un problema) podem fer dues coses: aprofitar la creació de la república per carregar-nos l’actual model municipal, i fer-ne un de nou amb els termes municipals adaptats a la realitat del segle XXI, és a dir, amb molt menys ajuntaments, o respectar els actuals municipis per la seva càrrega identitària  i referencial però traslladant una part de les seves competències, sobretot les que tenen a veure amb el planejament urbanístic, a òrgans supramunicipals com els consells comarcals (prèvia democratització d’aquests organismes, evidentment). Parlem-ne, si més no.