Adam Majó

La setmana passada aprofitava  per carregar contra Convergència (i Unió), per posar en dubte el suposat gir independentista de la coalició i pronosticar que molts dels que ara s’ho han cregut, que es pensen que en Mas està disposat a plantejar el repte de la clau (de la caixa) o la porta, acabaran decebuts. No és el nostre (de la CUP) aquest repte, però està clar que, si anés de debó, ens obligaria a posicionar-nos i, evidentment, no ho feríem al costat de Madrid. Deia que no, que Convergència no arribarà al final, que no seran conseqüents amb el què han mig dit al seu darrer Congrés, i m’ha retret que no n’expliqués el perquè. Volien, em sembla, que digués que, igual que la Lliga Regionalista a principis del segle passat, la dreta catalana utilitza el país i l’anhel de llibertat per aconseguir poder i capacitat d’influència, però que, a l’hora de la veritat, es sent molt còmode en un Estat que li garanteix el mercat i que treu el garrot sempre que cal. Per això en Cambó va donar suport a Franco i per això en Pujol va acabar justificant als impulsors del GAL com el seu amic José Barrionuevo.

Certament que en l’ADN de CiU hi ha la defensa dels interessos del món dels negocis, de les famoses 100 famílies, de les grans corporacions del país i aquesta és, fins ara, la seva prioritat. En aquest sentit, ho explica en Serra Ramoneda, La caixa, per exemple, u ha fet els darrers 15 anys una aposta claríssima per estendre’s a la resta de l’Estat, on ja té tantes oficines com a Catalunya, i per invertir en empreses estratègiques lligades a concessions i monopolis d’àmbit també estatal. És, per tant, una entitat molt vulnerable a un possible boicot espanyol lligat al procés cap a la independència (recordem com van córrer a patrocinar l’equip espanyol de futbol arran de la “crisi” de l’estaut) i s’oposa frontalment a qüestionar l’unitat de l’Estat. I com ells, molts d’altres, sens dubte.  En aquest sentit, potser sí que CiU és com la lliga, en certa manera, però el país no és el mateix que fa cent, això sí que no. El mercat únic europeu, la mundialització, l’ofec econòmic de moltes empreses, el desastrós model de creixement espanyol del qual hem format part, la manca d’inversions i l’espoli fiscal fan que cada cop més sectors de l’àmbit ideològic que representa Convergència no tant sols simpatitzin amb la Independència sinó que ho consideren urgent. Cada cop hi ha més persones i empreses que ja no necessiten el mercat espanyol per guanyar-se la vida i que no veuen perquè hem de segui suportant l’actual estat de coses. Dit d’una altra manera: cada cop hi ha més Sergis Lopez, que treballa al cinema europeu i és independentista, i menys Xaviers Sardà, que treballa a la televisió espanyola i és  unionista.

Recordem que la Lliga no va voler adaptar-se als canvis que es produïen a la societat i va acabar perdent l’hegemonia política que havia tingut.