Adam Majó

Ho deia l’altre dia un policia retirat que va fer tota la carrera durant la dictadura i que ha conviscut feliçment entre nosaltres, a Manresa, els darrers cinquanta anys: la Constitució de 1978 no permet un referèndum d’Autodeterminació, senzillament perquè només preveu una sobirania, la del poble l’espanyol. Qualsevol procès de creació d’un Estat català hauria de comptar amb un canvi constitucional que requeriria l’acord dels dos principals partits del Regne. Si això no es produeix, i no es produïrà, no hi ha dret a decidir que valgui, diu l’ex-policia, i hi afegeix: davant l’anunci d’una consulta il.legal (ènfasi en aquesta darrera paraula), l’estat ho ha d’impedir “por las buenas, o por las peores”. La seva conclusió és una barreja d’Estivill i Jose Antonio: som (els catalans i catalanes, se suposa) com nens petits, que si cada vegada que ploren els fas cas, sempre tornen a plorar. Cal deixar-nos cantar, no afluixar, i en tot cas, i si no queda més remei, ma dura, encara que això no sigui políticament gaire correcte, també ho admet. Ho explico, tot això, no perquè aquest senyor, de tracte molt agradable per altra banda, sigui una amenaça pel procés democràtic que estem endegant i que ens ha de portar a la Independència, sinó perquè aquesta manera de veure les coses està àmpliament estesa entre la opinió públca i sectors influents de la societat espanyola, i això cal no oblidar-ho.

Els darrers tres-cents anys, aquest projecte uniformitzador, centralista i depredador només ha cedit en quatre ocasions: l’any 1811, quan va perdre part del territori català a mans de les tropes napoleòniques que van permetre un curt i frustrant autogovern; de l’any 1914 al 1925, amb la limitada però efectiva Mancomunitat; de 1931 a 1939, amb a restitució de la Generalitat dins la República Espanyola; i a partir de l’any 1978, quan la insostenibilitat del franquisme obligà al nacionalisme esanyol a fer concessions importants però insuficients i reversibles, ja ho hem vist. En les tres primeres ocasions l’experiència d’autogoven va acabar fatal, per la força de les armes. Ara, novament, pretenen recuperar el terreny perdut fa quaranta anys i es plantegen tirar enrere aquells aspectes de l’actual marc legal que ens ajuden, a les persones que vivim aquí, a seguir sentint-nos, si així ho volem, part de la nació catalana.

La diferència és que ara ja no es troben un interlocutor obstinat, per interès o per temor, a fer viable un projecte català en un marc espanyol, sinó a una societat organitzada que hem decidit que no, que la identitat individual de cadascú pot ser (és) múltiple i complexe, però que hi ha objectius polítics incompatibles i no hi ha futur pel poble català dins del Regne d’Espanya. I que sí, encara ens fan por, no és per menys, però que hem après a controlar-la, com fan els herois a les bones pel·lícules.