Adam Majó
Xuts a pals
Conseqüències positives de la crisi
No voldria semblar cínic ni mala persona. Sé perfectament que la probresa, l’atur, els desnonaments, l’endeutament de per vida, l’emigració forçada, la dificultat per accedir a serveis públics bàsics… provoquen angoixa i sofriment. Allò què anomenen crisi, de la qual vam ser conscients a partir del 2008, ara farà 5 anys!, és sense cap mena de dubte una desgràcia col.lectiva de grans magnituds, els responsables i beneficiaris de la qual, gestors polítics que ho permeteren i especuladors i capitalistes que la provocaren, en son moralment, i juridicament, si les lleis servissin pel què haurien de servir, culpables.
Ara bé, com que mai res és absolutament blanc o negre, el cert és que aquesta nova situació, a la qual, increïblement, ja ens hem acostumat, està tenint també algunes conseqüències positives. Qüestions molt concretes i quotidianes, com la reducció de l’ús de l’automòbil (a Manresa hem passat de 47.000 vehicles, l’any 2009, a 45.000) i de la contaminació, l’augment de lús de la bicicleta, la disminució del consum superflu i evitable, i de les deixalles corresponents, l’augment exponencial del nombre de cooperatives, de treball o de consum, el renovat interès per les llengües o la revalorització de l’agricultura de proximitat i dels horts peri-urbans….
També ha provocat, l?actual desastre, un canvi de mentalitat que ha permès que davant la incertesa del present i el futur proper, molts hagin perdut la por a reclamar un horitzó agoserat com el de la Independència del país, convençuts que gaire pitjor que ara no podrem estar. El què no ha augmentat, en canvi, i aquest és un dels aspectes que més positivament cal valorar, és el racisme i la insolidaritat. Malgrat le inacceptable segregació legal que fan els mateixos Estats i malgrat els estirabots que tots podem sentir o llegir al bar o en comentaris anònims a la xarxa, el cert és que la convivència real, al carrer, als barris, segueix sent, tot i la situació desesperada de molta gent, més que correcte. Tant en un cas, el de la reivindicació de la Indepèndència, com en l?altre, el de la convivència quotidiana, el sentit comú i la maduresa de la gran majoria d?homes i dones que viuen en aquest país ens ha donat una agradable sorpresa.
Per ultim, i això ja és més subjectiu, tinc la sensació que el to general ha canviat. Ja ningú, ni tant sols els que encara podrien, fa ostentació de riquesa i despesa elevada. Ja no queda bé explicar que t?has comprat aquell cotxe tant car, que no saps si anar de vacances al Vietnam o al Canadà o que et vas gastar 50? en un soparet de dimecres laborable. Al costat de la humilitat i l?austeritat, també la solidaritat i el compromís social estan de moda. Em fa l?efecte, potser m?ho imagino, que fins i tot som una mica més amables, els uns amb els altres, darrerament.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però, quan recuperem progressivament el poder adquisitiu, tindrem memòria per recordar aquesta lliçó, o les generacions que venen tornaran a cometre exactament les mateixes errades? O és un procés cíclic?