Adam Majó
Xuts a pals
21 de setembre de 2008
5 comentaris
Conjuntura mundial
L’actual daltabaix financer internacional és probablement el primer i més evident reflex de la crisis estructural que viu l’economia mundial, de base capitalista, certament, però amb diferents graus i modalitats d’intervenció pública (estatal). Diem que és una crisis estructural, no perquè les bases profundes del model de producció estiguin en perill, perquè l’acumulació de capital com a motor de l’economia estigui al caire del col·lapse, sinó perquè el model de desenvolupament sobre el que s’ha construït el món els darrers 100 anys es demostra insostenible.
Un model segons el qual només una reduïda part de la humanitat podia participar de la societat de consum, mentre la immensa majoria es mantenia en l’economia de subsistència, s’ha posat en qüestió en el moment que a la Xina i a la Índia (també al Brasil i a altres països emergents) milers de milions de persones s’han vist abocades, de grat o per força, a adoptar un estil de vida que abans els estava vedat. I això passa, precisament, quan la proximitat del pic en l’extracció de petroli i els possibles efectes del canvi climàtic posen més que mai de relleu la finitud dels recursos naturals sobre els que s’ha construït el model hegemònic de desenvolupament. A aquests dos factors, la crisis energètica i l’incorporació dels països emergents a l’economia industrial i post industrial, la contradicció evident entre una demanda en augment i uns recursos inevitablement limitats, cal sumar-hi la globalització lligada a les noves tecnologies i a la facilitat física, que no política, de desplaçament. La globalització financera ha disparat l’economia especulativa fins a límits insostenibles, mentre que la mobilitat humana ha re-dibuixat la realitat sociològioca de les diferents àrees del món i n’ha augmentat la inter-relació.
Tots aquests factors expliquen que propostes que fins fa quatre dies eren patrimoni de sectors anticapìtalistes, com l’establiment d’impostos sobre les transaccions financeres o el fonent de les energies renovables, sóm defensades ara per representants de determinats centres de poder econòmic.
No obstant això, no hi ha elements que ens permetin pensar que la conseqüència inevitable d’aquesta crisis és la caiguda definitiva d’un sistema econòmic, el capitalista, que es comença a forjar a Europa fa més de cinc-cents anys, ara bé, sembla evident, això sí, que estem a les portes d’una reorientació important i profunda. Davant la inevitabilitat dels canvis, doncs, la correlació de forces tan a nivell local com global donaran a les transformacions que s’han de produir una orientació o una altra. Per posar només alguns exemples: La transició del model energètic basat en els combustibles fòssils a un altra en el que tinguin més pes les energies renovables es pot fer de forma centralitzada i controlada per les grans corporacions, o potenciant la descentralització, l’autonomia i l’autogestió. L’inevitable decreixement econòmic a determinades àrees del planeta es pot fer en detriment de les condicions de vida de els classes populars o en contra, en canvi, de les grans fortunes. L’increment de les migracions pot provocar la responsabilitat de tots plegats en resoldre la situació d’aquells sectors de la humanitat que pateixen unes pitjors condicions de vida, o pot potenciar les tendències aïllacionistes, repressives i totalitàries….
Sembla que a Llatinoamèrica, amb diferents ritmes i models, les classes populars han sabut aprofitar aquest procés de canvi per proposar alternatives polítiques que, si bé no representen la fi definitiva del capitalisme, si que suposen una redistribució més equitativa dels recursos i la capacitat de decisió. La debilitat relativa de la política exterior nord-americana a causa de l’atzucac en que es troba a l’Orient mitjà ha facilitat segurament el sorgiment d’aquestes noves realitats.
En un altre ordre de coses, a nivell Europeu -dels Urals al Cantàbric-, cada cop són més les comunitats nacionals que demanden un major grau de capacitat de decisió (parlar d’independència, en l’actual món global i interrelacionat podria ser excessiu) i que entenen que això passa, d’entrada, per constituïr-se i ser reconeguts com a Estat. Aquest fenòmen topa amb la resistència previsible dels estats pre-existents que, alhora, es solidaritzen entre ells. Malgrat això, el procés ha esdevingut imparable i els darrers 20 anys són gairebé una vintena els territoris europeus que han estat reconeguts internacionalment com a subjectes polítics sobirans. La novetat, els darrers anys, és la irrupció de processos independentistes (per utilitzar la terminologia clàssica) en nacions de l’Europa occidental com Flandes o Escòcia, que es sumarien als conflictes enquistats de Irlanda, Euskadi o Còrsega. L’altra novetat és que ni aquestes nacions que s’incorporen a la demanda d’un estat propi ni les que venen fent-ho des de fa algunes dècades, ja no lliguen aquesta reclamació a la construcció del socialisme. Almenys no en els mateixos termes que als anys 70 i 80 del segle XX. Sembla que el model Algerià (i Vietmamita) que va inspirar l’independentisme revolucionari a finals de la dècada dels 60 ha deixat de ser el referent a partir del que es construeixen els moviments independentistes europeus a principis del Segle XXI.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Soc flipat, però no tant. Vull dir que no em dedico a fer anàlisis de conjuntura mundial alegrement. El que passa és que per la ponència estratègica que s’ha de debatre al gener a l’Assemblea de la CUP, la gent de Manresa m’ha demanat si podia fer un primer esbós d’això, de conjuntura internacional. De moment m’ha sortit aquest escrit, i ho penjo al Bloc perquè tot-hom qui vulgui hi pugui dir la seva i m’àjudia a acabar de donar-li forma. Merci.
Alerta en posar tots els processos “d’independència” al mateix sac, sobretot els de dins de la UE. Potser és una dèria personal però penso que hauríem de ser una mica més ortodoxos (i rigorosos) en l’anàlisi d’aquests processos (ortodoxos des d’un punt de vista marxista). I no ho hem de ser perquè toqui, sinó perquè enaquest cas serveix.
Per exemple, ens interessa als catalans (com a tals i i com a gent treballadora o digueu-li com vulgueu) que Flandes sigui independent, en les condicions actuals? Jo no ho tinc gens clar. Ens convé un procés d’independència dins la UE, liderat per l’extrema dreta que té com a objectiu principal, justament i claríssimament, escorar encara més cap a la dreta aquest procés de globalització? Des del meu humil punt de vista (i coneixedor dels fets com sóc per causes familiars) Flandes s’assemblearia més al cas de Santa Cruz (Bolívia) que al dels Països Catalans, ara mateix. És cert que té unes arrels històriques similars però ara les condicions són molt diferents.
Per una banda ens afavoriria el fet que la UE pogués acceptar la secessió d’un territori subestatal dins la mateixa UE però per l’altre cantó, la indepndència de Flandes en les condicions actuals va claríssimament en contra dels nostres interessos de construir un mou model d’Europa “socialista” o “justa socialment” (o com se n’hagi de dir) i, a més, ens crearia encara més recels dins dels nostres aliats “naturals” a escala europea. No entro més a fons en el tema perquè escric des de la feina però en podem anar parlant.
Resumint, és només un exemple (que puc fer servir amb coneixement de causa) per dir que posar tots els processos d’independència al mateix sac (encara que siguin dins la UE) podria ser un mal negoci i que hauríem de provar d’afegir una anàlisi “de classe”. És complicat això que demano però és que sinó podem estar remant donant un cop endavant i un altre enrera durant molts anys.
vagi bé
Arnau (Baix Montseny)
En primer lloc, crec que l’anàlisi de la situació d’Amèrica del centre i del sud parteix de plantejaments que potser hauríem d’anar revisant amb profunditat. L’eclosió de governs diguem-ne progressistes potser sí que té a veure amb la concentació d’energies dels USA a Pèrsia i l’entorn, però crec que també cal valorar-ho en un altre sentit. El gran capital transnacional, emparat en la socialdemocràcia, necessita pau en aquesta zona per intentar seguir traient partit dels recursos de la zona, un dels quals i molt important és el de l’aigua a l’Argentina, Xile i no sé si en algun altre indret, a més del gas, la fusta i moltes altres matèries. La tendència a constituir governs progressistes pot fer avançar aquest part del món cap al control econòmic a través de la socialdemocràcia, sempre més tova de formes i tan dura de fets com convingui. Curiosament, la dreta només atia els governs de Veneçuela i Bolívia, i en el cas d’aquest segon, hi ha en joc un fet cultural de fons, que curiosament nosaltres massa sovint deixem de banda.
Un altre tema interessant és el de les energies renovables. Davant de la conjuntura i la crisi d’alguns recursos, ha arribat l’hora d’aquestes fonts energètiques. Però no ens enganyem, només poden substituir les altres omplint tot el planeta de plaques i molins o canviant el model de consum. I en aquest segon aspecte no estan per la faena, només faltaria. El tema MAT n’és el millor exemple.
Aquí cal un plantejament gens possibilista. Cal acabar amb les nuclears i treballar seriosament per tallar el consumisme, per tant cal una feina ideològica de primer ordre, i una anàlisi seriosa del paper del món rural i d ela identitat en l’establiment de les pautes del model de desenvolupament. Crec que és un moment molt important per mirar a certs moviments de l’orient mediterrani i al moviment indi.