Adam Majó

Xuts a pals

16 de setembre de 2010
3 comentaris

Compactes sí, atepeïts no.

Sovint es parla de dos models
urbans antagònics: La ciutat dispersa, pròpia, en principi, de països amb molt
espai disponible, combustible barat i un concepte molt potent  de la llar i la propietat, com els
Estats Units, amb les seves extensions inacabables de casetes enjardinades que
tants cops hem vist a les pel·líciules. L’altre model és el de la ciutat
compacte, amb mixtura d’úsos -en díuen així-, que vol dir que les diferents
funcions no es segreguen sinó que en una mateixa àrea de la ciutat hi conviuen
espais residencials, comercials, de lleure o de treball. Aquestes ciutats són,
certament, més eficients en l’ús de l’energia i el sòl i en teoria faciliten la
cohesió social, evitant que determinades zones quedin desertes quan acaba
l’horari laboral, que d’altres es converteixin en enormes dormitoris o que es
concentrin problemàtiques socials 
en barris molt determinats (guetos, en solem dir).

Semblaria que aquest darrer model
és l’europeu i, encara més, el mediterrani. La realitat, però,  si més no als Països catalans, no és
ben bé aquesta. Aquí, la urbanització dispersa (les urbanitzacions, precisament) no han parat d’escampar-se des de
mitjans de segle XX. Ara es fa amb una mica més d’ordre i s’exigeixen uns
mínims de qualitat i de serveis, però a la costa i a les valls de l’interior
aquest model d’expansió immobiliària, car i insostenible, segueix devorant
territori.

Però és que, paral.lelament,
vivim en unes ciutats (i pobles) extraordinàriament densos. Barcelona té els
mateixos habitants que Berlin i ocupa una extenció sis vegades més petita.
Combinem la dispersió urbana que envaeix espais naturals i agraris, amb unes
ciutats atepeïdes on manquen places, parcs i accessos còmodes a la natura. Unes
ciutats claustrofòbiques de les que frisem per marxar quan arriben les
vacances o el cap de setmana. És per això que alguns urbanistes proposen
distàncies mínimes a partir de les quals tots els veïns d’una ciutat hauríen de
poder trobar un petit parc de barri, un espai mitjà útil també per fer-hi
esport i, directament, l’accés a la natura.

En tot cas, aquí encara estem
lluny d’això i bona part de la culpa la té un marc legal que dona un pes
excessiu a la propietat del sòl, i a l’especulació, i no permet planificar
d’acord amb els interessos col.lectius. Però també és cert que es podria fer molt
més. Ara mateix, per exemple, per pocs diners podríem convertir dos edificis
buits i condemnats de Manresa en espai lliure dedicat a l’esbarjo. Em refereixo
a la Sala Ciutat i a la Pista Castell.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Adam,
    Llegint el final,
    “per pocs diners podríem convertir dos edificis
    buits i condemnats de Manresa en espai lliure dedicat a l’esbarjo. Em refereixo
    a la Sala Ciutat i a la Pista Castell”,

    la primera idea que m’ha vingut al cap és que estaves proposant d’enderrocar aquests dos edificis per fer-hi zones verdes.
    Suposo que no és això, oi?
    No tindria gens de sentit, he pensat, tenint en compte que prop de la Sala Ciutat hi ha tot l’espai de les Saleses que seria més bon candidat a ser zona verda.
    I en el cas de la Pista Castell, encara menys, perquè és gairebé dins el gran parc del Castell (desaprofitat).
    Així doncs, quin destí hi podem donar, a la Sala Ciutat?

Respon a birmania Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.