Adam Majó

Aquí, però sobretot a fora, són molts els que amb sincer desconcert o amb fingida ingenuïtat es pregunten com és que hem arribat fins aquí, com és que una comunitat autònoma on fins fa quatre dies els partidaris declarats de la independència erem relativament pocs, votarà el proper diumenge en unes eleccions on ens posicionarem sobre si volem o no seguir formant part del Regne d’Espanya. Alguns diuen que tot va començar l’any 2010, amb la famosa sentència de l’Estaut. D’altres diuen que és la crisi econòmica el què ha catapultat l’independentisme fins a l’actual nivell de suport. També hi ha qui creu que tot plegat ve d’abans, de l’època Aznar amb la seva xuleria i el seu espanyolisme desacompelxat. I alguns saberuts, sobretot a la premsa internacional, van més enllà i expliquen l’actual fenomen com una reacció a l’impacte de 40 anys de franquisme. I segurament sí, que tots aquest factors deuen haver influït en l’actual ascens i propera victòria del moviment independentista, però am fa l’efecte que cap d’ells és realment determinant i que, sense ells, tard o d’hora també ens hauríem trobat al mateix punt on som.  Perquè, al capdavall, algú creu sincerament que amb l’estaut del 2006 intacte estaríem gaire més satisfets del que n’estem ara? O com s’explica que una crisi econòmica que és mundial i que colpeja de manera dramàtica tot el sud d’Europa només hagi impulsat un sol procés independentista, el nostre? I que el nacionalisme espanyol de José Maria Aznar era gaire diferent del de Felipe Gonzalez i la seva tropa? I, per útlim, cometrem l’error d’oblidar que el franquisme, per detestable que fos, no va ser el primer d’eliminar les institucions polítiques catalanes i de prohibir la llengua en tants àmbits de la vida col·lectiva?

El plet, entre un poble que aspira a seguir sent-ho i un estat que pretèn assimilar-lo, ve de lluny, de principi dels XVIII com a mínim. Durant aquell segle i bona part del següent  els estralls terribles de la guerra de successió, la potència de l’imperi i un  cert èxit en l’intent d’imitar el model francès, gairebé aconsegueixen allò que els Borbons pretenien i pretenen, unificar sota una sola llengua, una sola capital i una sola proposta nacional tots els territoris que dominen  amb les persones que els habiten. Però no, quan tot semblava indicar que acabaríem dissolent-nos en l’espanyolitat de matriu castellana, com feren altres pobles de la península o com han fet els nostres germans occitans en relació a França i el Francès, a la segona meitat del segle XIX es produeix un petit miracle. Gràcies a unes transformacions econòmiques realitzades al marge de l’estat sorgeixen noves classes socials que necessiten nous referents i que troben en la vella identitat catalana un marc conceptual que els permet desenvolupar projectes polítics propis. D’aquí la reneixença, el federalisme republicà, les bases de Manresa, el nacionalisme europeïsta, el primer separatisme o l’independentisme d’esquerres. Un moviment heterogeni que genera sobretot contrapoder però també, en alguns moments, institucions polítiques pròpies ( la Mancomunitat o la Generalitat republicana) que són escombrades per la força de les armes per un Estat que sap que no hi ha tercera via possible, que si ens dona la mà voldrem el braç i que només hi ha dues opcions reals: assimilació o independència. Que passeu un bon diumenge.