Adam Majó

Xuts a pals

26 de setembre de 2016
1 comentari

Com el Doraemon

Una minoria molt minoria de berguedans i berguedanes ha viscut l’èxit de la cel·lebració del centenari de la coronació de la Mare de déu de Queralt com una victòria de l’església i com una prova que, en el fons, aquesta societat és encara fonamentalment catòlica. Una altra minoria també molt minoria ha entès aquest esdeveniment com la demostració que, també en el fons, la societat i les seves estructures de poder segeixen inalterades des de 1939. Comparteixen, uns i altres i malgrat l’antagonisme, una mateixa visió del món anacrónica i, des del meu punt de vista, allunyada de la realitat.

Si fa cent o cinquanta anys el catolicisme es veia capaç de d’escenificar una certa hegemonia ideològica, si encara s’atrevien a plantar cara al laïcisme i l’anticlericalisme creixents, ara, entrats al segle XXI, l’aconfessionalisme s’ha imposat en les relacions socialas de tota mena i els menja-capellans han desparescut del mapa  per incompareixença del contrari.  L’església es conforma amb viure del passat (també materialment) i amb recordar-nos sempre que poden que la nostra història llunyana i recent està  estretament vinculada al cristianisme i a les seves estructures de poder. El preu que paguen per tornar a prendre els carrers de tant en tant és la vanalització i la folklorització dels seus mites i símbols, des del pessebre a la la Mare de Déu, passant per la figura de Sant Jordi. La gent, molta gent, s’estima aquestes figures, sobretot si van lligades, com en el cas que ens ocupa, a la identitat geográfica i al patriotisme gran o petit (el Berguedanisme gaudeix d’esplèndida salut). La Mare de Déu de Queralt, al capdavall, acaba ocupant un lloc en l’imaginari col·lectiu al marge de la seva significació religionsa, al costat de les comparses de patum o dels referents culturals moderns.  Si es fessin figuretes de plàstic de la Mare de Déu, els nens i nenes hi jugarien fent-la interactuar amb el Patufet, el Doraemon o la Peppa Pig. I és que la Mare de Déu és sobretot això, un símbol nostrat i estimat, com ho és la sirena de Copenhagen o el nen que pixa de Brussel·les, i la seva vinculació amb el catolicisme és una qüestió secundària poc o gens rellevant per a la majoria dels que erem a la plaça el dia del centenari.

 

I amb això vull dir que érem tots ateus? No, evidentment.  Hi ha encara molta gent que creu en una certa sobrenaturalitat i que reserva un espai vital més o menys important a l’espiritualitat  d’arrel cristiana. Però pocs, molt pocs, permeten que un capellà els digui quan poden menjar carn, quina música han d’escoltar, com s’han de vestir, a qui han d’anar a votar o amb qui han d’anar-se’n al llit. I aquí rau la gran diferencia entre la cel·lebració actual i la de fa 50 o 100 anys, quan els diumenges a missa es passava llista i la carta de recomenació del rector t’obria les portes de la fàbrica.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. “Visto lo visto”, com diria aquell, els “tontos útils” van omplir els carrers i plaçes. De Berga (amb l’invent aquest de la coronació de la Queralt) o de Sevilla (amb les processons de la Setmana Santa).
    Prefereixo un país [laic] ple de creients catòlics romans conseqüents amb les seves creences [que poc tenen a veure amb el cristianisme o la Bíblia, tot sigui dit de pasada] a un país que es fa dir aconfessional però que és ple de mentalitat tontoutilitària, on l’Estat (entés amb la seva més ampla concepció) encara sufragi els bombos i boatos de les privacitats d’algun col·lectiu.

    I això de l’imaginari col·lectiu és de riure (per no plorar, però). Digui’m a mi (o a qualsevol jueu) les raons de “fer dissabte” o la matança del porc. O ja posats a fer “obligatories” (entès com a politicament correcte) tradicions, tornem a les corrides de toros.
    La gent de Berga que va sortir al carrer a aclamar a un tros de fusta, les seves raons tindrien per haver-ho fet. Imaginari col·lectiu?
    Com també s’abocaran diners i persones per l’aniversari de l’Ignacio de Loyola, a Manresa. Imaginari col·lectiu?
    Com l’any vinent res es dirà ni es farà (tret d’algun llibre fet per un “expert”) per part de les autoritats estatals/autonòmiques/municipals sobre el 500 aniversari de la [hipotética] naixença de la Reforma “protestant” per part de Martí Luter. La Reforma protestant no forma part de l’imaginari col·lectiu català… Més que res perquè els “experts” i els creadors d’opinió (periodistes i afins) no tenen ni la més mínima idea i, a sobre, no en volen parlar (ni deixar que els veritables “experts” [aquelles persones que tenen “experiencia” del que parlen] puguin parlar).
    Ve’t aquí com es forma i s’ha format l’imaginari col·lectiu català.

    Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.