Adam Majó

No menystinguem mai el factor humà alhora d’analitzar fenòmens i esdeveniments polítics. Sense tenir-lo en compte, difícilment entendrem decisions i iniciatives que, al final, les prenen persones concretes amb circumstàncies personals també concretes. Ara bé, això no és Hollywood i el factor humà i les diferents capacitats de lideratge no poden ser la única ni la principal explicació de fets i esdeveniments polítics. La política, en política, també compte, i perdoneu-me l’obvietat.
Dic això perquè estic segur que les possibles dificultats per entendre’s i governar plegats que tenen en aquests moments ERC i el món post-convergent no s’expliquen només pels greuges acumulats al llarg dels anys, pel millor o pitjor feeling personal o pel fet que, segons sembla, no hi hagi una línia de comunicació fluïda (a través de tercers, evidentment) entre els líders respectius. Tots aquests –i d’altres- condicionants influeixen segur alhora de facilitar o dificultar la feina en el si del govern i al moviment independentista en el seu conjunt. Ara bé, si tots plegats clarifiquessin i perfilessin molt millor el seu espai polític, segurament entedre’s seria més senzill. I és que, hores d’ara, encara no sabem cap a quin mapa estem anant, si cap a un d’escocès, amb un partit independentista hegemònic de centre-esquerra –l’SNP- i un altre de molt més a l’esquerra però, també, molt més minoritari –l’SSP- o cap a un model basc, amb dues formacions sobiranistes, una d’esquerra d’espectre ampli –Bildu- i una altra de centre-dreta interclassista –el PNB-. Si, com sembla, tant ERC com el món ex convergent voldrien ser l’SNP, una de dues: o es posen d’acord per construir-lo plegats o la guerra està assegurada. Si en canvi s’opta per un cert repartiment de papers en l’eix esquerra-dreta, cadascú podrà perfilar millor el seu discurs, el seu programa i les seves aliances i així, tant els acords com els desacords es produiran en un terreny de joc molt més ben ordenat i gestinable.
Des del meu punt de vista, la societat catalana és, històricament, molt més complexa a nivell ideològic que l’escocesa (on el Partit Conservador és pràcticament inexistent) i, per tant, un model més semblant al basc em semblaria molt més ajustat a la realitat i, alhora, molt més útil per ampliar els suports a l’independentisme. Una Esquerra amb un perfil polític d’esquerres molt més marcat, amb propostes radicals però realitzables en el curt/mitjà termini, en la línia de Corbyn o Sanders, per exemple, connectaria amb amplids sectors de la societat, seria capaç de treballar millor amb la CUP i els Comuns (o d’atreure’n una part, si en aquests espais s’imposen el No a tot o el coscubielisme, respectivament). Per altra banda, l’espai post-convergent, amb un discurs més liberal, en temes econòmics però també en qüestió de drets democràtics, podria aixoplugar a bona part de les classes mitjanes més allunyades, econòmica i culturalment, de les classes estrictament populars.
Així, absorvint les contradiccions socials enlloc d’evitant-les, és com l’indepentisme podria ser més fort i, en conseqüència, més guanyador.