Adam Majó

Que quedi clar, d’entrada, que a un servidor ningú li va demanar que es posés en política i tampoc ha esperat mai que li agraeixin les hores i els maldecaps invertits. No obstant, quan es va donar el cas, quan vaig ocupar un càrrec institucional que m’obligava a dedicar-m´hi amb una certa intensitat, tampoc vaig tenir inconvenient en acceptar cobrar. Així, actualment, fer de regidor a l’oposició a l’Ajuntament i de Conseller Comarcal em suposa una retribució de 14772 € anuals en concepte d’indemnització. Apart, per assistir a les reunions del Consorci del Bages per la Gestió de Residus rebo 98 € més cada any. No és nòmina, insisteixo, són compensacions per les hores que s’espera que hi dediqui. En el meu cas, a més, una tercera part d’aquests ingressos van a parar a la CUP, però aquesta és una qüestió interna que no canvia el fet que la meva tasca institucional costa una certa quantitat de diners públics i que, per tant, em sento en l’obligació de donar-ne explicacions. Explicar, per exemple, que en el cas del Consell Comarcal i del Consorci els diners estan condicionats a l’assistència a les reunions fixades -si no hi assisteixes, no cobres- però que en el cas de l’Ajuntament de Manresa la retribució és incondicional, indiferent a la feina feta.

Des de la CUP hem defensat sempre la implicació de la gent en política i la no professionalització permanent d’aquesta tasca. Estem a favor de la militància i el voluntarisme i de que es cobri només quan la tasca encomanada és difícilment compatible amb una activitat laboral convencional i a jornada completa. No estem, per tant, en contra que l’administració pagui a determinats càrrecs electes per fer allò que els electors esperen que facin, però sí que som partidaris de ser escrupolosos en els criteris a seguir. Cal, pensem, que el què cobrem els polítics sigui no només públic sinó fàcil de trobar a les webs corporatives corresponents. Cal, també, que les quantitats assignades siguin proporcionals a les hores que s’espera que hi dediquem i a la responsabilitat adquirida, però també coherent amb el nivell d’ingressos de la societat a la que es pretén servir. I, per úlitm, cal que aquesta retribució impliqui un mínim d’obligacions explícites. Ja sabem que molta de la feina (preparar les reunions, parlar amb gent, repassar documents…) és difícil de mesurar i fiscalitzar, però no pot ser, per exemple, que els diputats no assisteixin als debats parlamentaris o que determinats grups municipals cobrin igualment malgrat que de forma sistemàtica no assisteixen ni a les comissions informatives, als consells municipals o a  les reunions dels consells d’administració de les empreses públiques.

És per això que el cas dels sobresous de la FMC és lleig.  Perquè es pagaven uns diners provinents dels Ajuntaments als membres dels seus òrgans directius sabent que en molts casos aquests ja guanyaven un molt bon sou per la seva condició  d’alcaldes i alcaldesses; perquè ni tan sols s’els exigia que assistissin a les reunions en qüestió; i perquè tampoc s’explicaven aquests pagaments ni al web ni a la revista de l’entitat.