Adam Majó

Xuts a pals

19 de maig de 2010
2 comentaris

Catalunya-Tarragona-Manresa

Déiem, l’altre dia, que costaria
d’entendre que després del desastre de la Reforma i d’algun altre cas prou
conegut tot continués igual a l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de manresa.
Quan les coses es fan malament, hi ha d’haver canvis.

La catàstrofe econòmica que estem
vivint no té els mateixos efectes, ni causes, arreu del planeta, però gairebé
tot-hom està d’acord a identificar-ne al sector financer, la banca, com un dels
principals responsables. Aquí, l’estat ha fomentat la compra d’habitatges, els
inversors han posat tots els diners al totxo, els ajuntaments han animat a
construïr més pisos dels realment necessaris, els bancs, i caixes!, ens han
perseguit perquè demanéssim crèdits hipotecaris que, en molts casos, no ens
convenien i el poble, tots plegats, 
hem acabat endeutant-nos molt més del què era raonable. A grans trets,
aquest és el relat àmpliament acceptat. La banca, caixes incloses, repeteixo,
és, i això també ho admet gairebé tot-hom, un dels màxims culpables, tot i que
no l’únic, de la situació de fallida generalitzada en què ens trobem. I com que
aquests organismes no són ens eteris, sinó entitats formades i encapçalades per
persones amb noms i cognoms, també els directius de bancs i caixes són, en més
o menys gran mesura, responsables de l’actual desastre.

Els bancs són empreses
privades que només passen comptes als seus accionistes i, per tant, que els
executius que hi treballen cobrin sous i fons de jubilació multi-milionaris és obscè
i indignant, però coherent amb la lògica de la qual formen part. Però les
caixes, entitats considerades d’utilitat pública, amb presència de
l’administració en els seus òrgans de govern i aspirants a importants ajudes de
l’estat (els famosos FROB), no poden funcionar amb els mateixos criteris. No
hauria de poder ser que membres del consell d’administració de  l’entitat resultant de la fusió de les
tres caixes cobrin  20 i 30 vegades
més que un empleat de base.

No és fàcil, almenys no ho és per
mi, determinar si aquesta unió era inevitable, ni si  evitarà que a la llarga les caixes, tal i com les coneixem
(amb obra social), acabin desapareixent igualment, el que sí que es troba a
faltar és un mica d’humilitat,  el
reconeixement que les coses no s’han fet bé i una traducció d’aquesta assumpció
de responsabilitats al capítol de sous i incentius dels mateixos directius. En el
context social i econòmic en què ens trobem, la redimensió de la partida
dedicada a retribucions dels càrrecs executis i la transperència d’aquestes
dades són requeriments ineludibles alhora de presentar públicament la nova
caixa.

Associeu-vos
27.12.2019 | 11.36
Excloents-incloents
29.07.2008 | 10.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Al meu bloc d’aquesta casa  – jordi carrera for nuccs – he anat pensant la crisi  i ho trobat que es  política sobretot ( governativa i legislativa ) – urbanística – especulativa sens límits – i espanyola.  Dir-ne financera  encara amaga.

    Hi ha una crisi causes i de formació de la crisi, que ve de lluny, una Crisi subjecte, autors per acció i per omissió, i uns resultats que ara  suretn i van sortint.

     La crisi de les caixes també es política sobretot. Vos que sou de Manresa – tinc entès – , de qui era la Caixa de Maresa, municipal, fundacional,  ?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.