Adam Majó

Xuts a pals

17 de maig de 2019
1 comentari

Catalunya capital Catalunya

 

L’any que ve la Generalitat traslladarà a la Zona Franca, a l’anomenat Districte Administratiu, alguns dels departaments que actualment tenen la seu en edificis de lloguer al centre de Barcelona. El nou edifici està ben connectat amb transport públic -i tant mal connectat amb transport privat com qualsevol altre punt de Barcelona- i comptarà amb millors i més modernes prestacions tant per als gairebé 2000 treballadors com per als usuaris i visitants. Malgrat això, l’anunci del canvi no ha generat precisament alegria entre els departaments afectats, tot el contrari. És l’eterna resistència al canvi, sí, i les dificultats objectives per modificar hàbits quotidians, però és també una qüestió d’estatus. És aquesta idea que la importància i categoria d’un determinat organisme, entitat o institució té a veure amb la distància que separa el seu emplaçament del centre neuràlgic del país, l’eix Plaça Catalunya-Passeig de Gràcia-Diagonal nord. Personalment, crec que és un error moure aquestes oficines al sud de Barcelona, jo les hagués traslladat molt més enllà, a Terrassa, Igualada, Manresa o a qualsevol altre lloc del país raonablement ben comunicat. Si TV3 és a Sant Joan d’espí, l’Escola de Policia a Mollet, la central de Mossos a Sabadell, les universitats cada cop més repartides, el CAR i la seu del Deutsche Bank a Sant Cugat i el camp de l’Espanyol (de Barcelona) a Cornellà, perquè no podem començar a traslladar equipaments de país també a la  quarta i cinquena corona metropolitana?

L’altre dia vam saber que 176  municipis de Catalunya  han perdut habitants els darrers 10 anys i que n’hi ha uns quants més on la població de més de 65 anys supera el 25% del total. Es tracta, efectivament, de municipis situats majoritàriament fora de l’àrea metropolitana i a l’interior del país. Aquesta tendència a la metropolitanització, a la concentració de riquesa, poder, projectes i persones a les grans metròpolis, no és en absolut exclusiu de Catalunya sinó d’abast planetari. I no es soluciona només amb millors comunicacions perquè, com s’ha demostrat amb la C16 al Berguedà o amb el no efecte AVE a Lleida o figueres, aquestes infraestructures serveixen sobretot perquè la gent de comarques es desplaci amb facilitat a la gran ciutat, però no perquè s’instal·li activitat (pública o privada) en aquests territoris.

No obstant això, hi ha països de mida relativament semblant a la nostra que han sabut, i volgut!!,  repartir joc i organitzar el territori en xarxa enlloc de radialment. Catalunya té les dimensions, la tradició (ciutats mitjanes) i les condicions per fer-ho. Cal, però, molta més consciència del problema i, evidentment,  voluntat política de superar-lo. Mentre encara es pensi que la culpa del preu altíssim de l’habitatge a Barcelona i l’àrea metropolitana la tenen només els turistes o que la solució passa per augmentar l’oferta immobiliària en lloc d’atacar les causes de l’excés de demanda, no ens en sortirem. I és que no es tracta de seguir atapeint Barcelona, sinó de crear les condicions (objectives i subjectives) que facin que cada cop més gent opti per quedar-se o anar a viure país endins.

Més arbres
05.07.2012 | 9.48
40 anys
10.12.2008 | 11.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Fa uns 45 anys, quan anava a la universitat, i em vaig començar a plantejar temes d¸organització social i territorial, més o menys pensava com el que es reflecteix a l‘article.
    Amb el temps he canviat de pensament i no pas per raons ideològiques sinó tecnològiques: la fibra òptica monomode, entre altes invents que a la universitat no em van ensenyar.
    Tot i ser més o menys del ram, allà pels anys setanta no em podia imaginar que la videotrucada —amb els serveis associats de transmissió de documents i accés a bases de dades— en el transcurs de la meva vida la veuria abaratir-se deu mil vegades —probablement força més, tot i comptant alguns costos no tecnològics—. Això ho canvia tot.
    Ara per a moltíssimes feines no cal —més ben dit, no caldria— desplaçar-se. Aquest moltíssimes, estimo que vol dir més del 50% de les feines actuals i més del 95% si ho apliquem a les administratives.
    Però la inèrcia és bestial, canviar el sistema, fins i tot per motius purament d’optimització ideològicament poc rellevants, és gairebé impossible.
    I potser m’equivoco en les meves estimacions, tot i que són numèriques i gairebé sempre les he de discutir amb persones que fan només estimacions intuïtives. Però el més greu és que de les alternatives se’n parla molt poc.
    No, no cal anar a edificis d’oficina a la Zona Franca, Manresa o Tortosa, ens els podem estalviar i de passada estalviar als treballadors pel cap baix més de 200 hores de mitjana de desplaçaments a l’any. I, de passada, minvar més la contaminació que convertint tots els cotxes en elèctrics si el treball a distància, quan sigui factible, passa a ser la norma i no una rara excepció.
    Naturalment que caldria aleshores que la fibra arribés a gairebé tots els racons del territori, cosa que encara no succeeix, però que tampoc seria gaire car d’aconseguir.
    Però la inèrcia, repeteixi, fa que molts administradors tant d’empresa pública com privada, tinguin ficat al cap —i en contra de l’economia— que el que compta són les «hores/cul/cadira» dels treballadors i no la feina real feta.
    Però fa 45 anys ja tenia clar que el model de poblament d’urbanitzacions de cases amb jardí era insostenible, i no només pel tema del transport sinó per la despesa global en serveis que per capita és molt més gran que vivint en pisos. El problema és saber quina és l’alçada òptima de les cases per tal de minimitzar desplaçaments, canonades, subministraments, aïllament tèrmic i altres despeses globals. I aquí també crec que la intuïció és molt mala guia, cal calcular i confrontar models sense apriorismes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.