Adam Majó

Xuts a pals

4 de juliol de 2017
0 comentaris

Cases per a cotxes

A problemes semblants, societats semblants adopten, pel procediment de copiar-se les unes a les altres, solucions semblants. Aquesta norma, que té tota la lògica del món, no sempre es compleix i apareixen excepcions a les quals no sempre és fàcil trobar explicació. A vegades són temes menors, molt menors, però que afecten a la nostra vida quotidiana; com que aquí només hi hagi caixers automàtics on hi ha sucursals bancàries -de manera que, ara que n’han tancat moltes, sovint ens costa trobar un punt dispensador d’efectiu- i en canvi, en altres països se’n puguin trobar a qualsevol racó de la ciutat o la carretera. Altres divergències tenen a veure amb qüestions més interessants i transcendents. Amb un dels grans problemes de les ciutats contemporànies, per exemple, amb l’aparcament. Guardar i endreçar els cotxes que no circulen s’ha convertit en un dels pitjors maldecaps de l’urbanisme modern. Tothom coincideix –si més no de paraula- en què cal disminuir el nombre d’automòbils que accedeixen a les àrees urbanes potenciant i prioritzant altres mitjans de transport més eficients. Mentrestant, però, moltes ciutats d’Europa i del món han adoptat la solució que fa un ús més racional d’un bé preuat i escàs com és el sòl urbà i que, alhora, requereix una inversió més assumible. Es tracta dels aparcaments verticals, dels edificis-pàrquing, per entendre’ns, com el que hi ha a la T1 d’El Prat. Si té cinc plantes, posem per cas, es redueix gairebé a una cinquena part la superfície necessària per encabir la mateixa quantitat de cotxes i, a més, com que és un tipus d’edifici relativament fàcil i barat de construir (i de desconstruir quan sigui necessari) el preu que caldrà repercutir en l’usuari pot ser relativament baix. En trobes per tot el planeta, d’aquesta mena d’edificis, en alguns casos fins i tot ben integrats en el paisatge i amb una certa gràcia estètica; però a les ciutats catalanes pràcticament no n’hi ha.

Aquí preferim optar per solucions extensives en superfície i malbaratadores de sòl urbà, com a Vic, o per projectes subterranis que tenen un impacte visual escàs però que comporten costos elevadíssims, com a Manresa. Si a Vic haguessin optat per l’opció de l’aparcament vertical, ara podrien tenir, a la vora de l’estació de tren, del Sucre i de la universitat, un parc urbà que seria l’enveja de totes les ciutats petites del país, enlloc d’una col·lecció de lletjos aparcaments. I si Manresa, en el seu moment, hagués optat per construir cases per a cotxes, en lloc de per costosos aparcaments subterranis, ara podria oferir aparcament a meitat de preu.

El què està fet està fet i de poc serveix lamentar-se, però potser valdria la pena tenir en compte aquesta modalitat d’aparcament en vertical ara que a la Manresa Nord, a l’entorn de les instal·lacions universitàries, comencem a tenir-hi un problema notable i en augment de manca de lloc per deixar el cotxe i que, alhora, anem mancats d’espais verds que dignifiquin el campus i el barri.

La cohesió social
17.06.2015 | 8.37
Diversitat incompleta
18.07.2012 | 9.33
India Pale Ale
01.09.2016 | 10.38

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.