Els nois i les noies que tenien 15 anys el 14 d’Abril de 1931 ara en tenen, o en tindrien, 98. Ja queda molt poca gent que recordi amb claredat i en primera persona un període tan transcendental de la nostra història recent com la República i la guerra contra el feixisme. Per això mateix és tant positiu que apareguin documents i documentals que expliquin fets com els bombardejos que va patir Manresa dies abans que hi entressin les tropes anomenades nacionals, el gener de 1939, ara fa 75 anys. Durant massa anys, el franquisme va amagar i negar les víctimes que el seu bàndol havia causat i és imprescindible que ara que encara hi som a temps recordem aquells crims i n’eregistrem els darrers testimonis.
L’aviació franquista, l’alemanya i la italiana foren els primers en dur a terme els raids aeris contra ciutats indefenses. Guernica n’és el cas més conegut, però Lleida, Granollers i sobretot Barcelona també van rebre de valent. Tant és així que ja durant la segona guerra mundial en Winston Churchill esperonava els seus compatriotes a resistir els atacs de la Luftwaffe tot esmentant l’exemple de la capital catalana.
Ara bé, ens equivocaríem si penséssim que aquest tipus d’accions van ser una exclusiva dels règims feixistes. També l’exèrcit republicà va bombardejar amb artilleria terrestre pobles i ciutats, sobretot al front d’Aragó; i van ser britànics i nord-americans qui va protar a la pràctica de forma massiva i sistemàtica els bombardejos contra objectius civils amb la intensió de fer col·lapsar l’indústria de guerra alemanya, però també d’aterrir la població a base d’una destrucció indiscriminada que va costar la vida a més de mig milió de persones. I si la Unió Soviètica no va aplicar aquests mateixos mètodes durant la Segona Guerra Mundial no va ser per escrúpols morals sinó per una qüestió d’optimització de recursos: l’enorme extensió de la URSS va obligar a la indústria bèl·lica traslladada als Urals a dedicar-se a la producció massiva de tancs en lloc de fabricar avions bombarders.
En fi, que si el franquisme fou un règim detestable no és només, ni sobretot, pels terribles mitjans utilitzats per assolir i conservar el poder, sinó pels seus mateixos objectius polítics: la imposició dels criteris ideològics d’uns quants a tota la societat, la perpetuació de privilegis econòmics, la negació del dret de nacions com la nostra a existir i a escollir el propi destí i la restauració d’una institució tan poc democràtica com la monarquia.