Adam Majó
Xuts a pals
Biarritz
de la costa atlàntica on antigament estiuejava l’aristocràcia i l’alta burgesia
europees i que actualment compte amb el millor equip de Rugby del País basc, el
BO (O d’olimpique). Biarritz és també el nom d’un dels destins de bany d’estiu
més populars entre els manresans d’abans que es generalitzés l’ús de piscines
municipals i privades. Es tracta d’uns tolls i una petita esplanada de la riera
del Cornet, al terme municipal de Sant Salvador de Guardiola, on actualment
encara hi podem observar les restes d’un berenedor, uns bancs i la base del que
havia estat una palanca (un petit trampolí). L’aspecte general, ara per ara, no
convida al bany. A la poca aigua que baixa cal restar-hi la que s’enduu un
tractor–cuba de les obres de l’eix diagonal que, amb el permís de l’ACA
–l’Agència Catalana de l’Aigua-, hi acudeix diverses vegades cada dia. Els
banyistes, tant nombrosos 60 anys enrera, han deixat pas a algun avi que puja
fins aquí amb el seu net per pescar-hi crancs de riu, molt nombrosos i tots
americans (l’especia invasora que ha arraconat a l’autòctona), vermellosos i de
cap gros.
No obstant això, l’indret
conserva encara la bellesa natural que el feu tant popular i es val perfectament
una petita excurció. Si veniu de Manresa heu d’arribar al polígon de Salelles,
passada la betzinera, i endinsar-vos-hi fins a la deixalleria. D’allà, surt un
camí que us hi portarà directament. No hi ha cap indicador, enlloc, però sabent
on voleu anar, segur que ho
trobareu. I sí un cop allà se us acudeix seguir riera avall, convençuts que
tard o d’hora anireu a parar a l’altre extrem, a la desenbocadura, sota
Castellgalí, entre el restaurant i el golf, em permetré donar-vos tres
consells. El primer, que digueu a casa que no us esperin a dinar, que potser
arribareu tard. El segon, que davant la manca absoluta de senyalitzacions, cap
ni una, busqueu sempre el camí o
sender més baix, més proper a la llera de la riera, perquè si us enfileu de
seguida arribareu dalt del single i no us serà fàcil tornar a baixar. I el
tercer, que no perdeu l’esperança. Malgrat que en diversos punts sembla que és
impossible seguir avançant, si busqueu bé, sempre trobareu un pas més o menys
amagat que us permeterà seguir endavant.
Quan ho hagueu fet, quan sigueu
al capdavall de la riera, tant si ho heu fet en bici com a peu, em temo que
haureu de tornar a Manresa per la carretera, la C-55, si més no fins als Comtals. I és que, de la famosa anella verda que ha d’envoltar la ciutat d’un
franja natural i agrícola que es pugui recórrer amb comoditat i seguretat, al
sector sud-est és on més feina per fer queda.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!