Adam Majó

S’ha convertit en una expressió recurrent, en un lloc comú, però és cert, abans de la guerra es tardava menys a anar de Manresa a Barcelona en tren que ara. Això és així, no perquè el vehicles actuals siguin més lents que aquelles màquines de carbó o les que van venir de gasoil, sinó perquè al Vallès la demanda de transport s’ha disparat. Els usuaris han augmentat, molt, i la via, la infraestructura, és la mateixa. El tram Terrassa- Barcelona és un coll d’ampolla per on hi passen cinc trens a l’hora que han de parar a totes les estacions. A partir de Montcada i Reixac, on s’ajunten la C4 i la C3, el trànsit es multiplica per dos, i a l’anomenat túnel de la Plaça catalunya, on conflueixen totes les línies, el trànsit és d’un servei cada 3 minuts. En aquest embut en el què s’ha convertit l’entrada Nord de Rodalies Barcelona no es pot augmentar la freqüència sense posar en perill la seguretat, i el marge per saltar-se alguna parada, i així reduir la durada del trajecte, és gairebé nul. Aquest és el panorama, ara per ara. La pregunta és, s’hi podria fer alguna cosa per, en aquest mateix corredor, escurçar distàncies i encabir-hi més trens, alguns d’ells semi-directes? La resposta és, evidentment, sí.

Gent que hi entèn fan algunes propotses que es podrien implantar abans del 2015 i que permeterien la circulació de semi-directes que unirien Manresa i Barcelona en 45 minuts. Caldira fer un tunel a l’anomenat colze de Montcada, per reduïr distància i estalviar-nos dues de les tres parades d’aquesta ciutat (Sta Maria, “Manresa” i Bifurcació). S’hauria de millorar la catenària i alguns revolts del tram Terrassa-Manresa, i modernitzar la flota de vehicles, per poder augmentar la velocitat punta i el temps d’accelaració i desaccelaració. S’hauria de millorar el sistema de senyalització i coordianació i, així, incrementar un xic més la capacitat de la xarxa i, per tant, la freqüència màxima. I, per últim, i aquesta seria l’obra més complexa, caldria quadruplicar l’actual doble via d’Urquinaona a l’Hospitalet. Tot són inversions costoses, evidentment, però molt més barates que el descartat ramal d’alta velocitat entre Manresa i Martorell. De fer-se realitat, la millora afectaria a milers de persones cada dia i permetria que viure a Manresa i treballar o estudiar a Barcelona deixés d’implicar el pagament d’un peatge en temps que ens situa a la cua de les ciutats mitjanes d’aquest país. Manresa no tornarà a ser, si és que ho ha estat mai, una ciutat petita i rural de l’interior. El nostre destí està inevitablement lligat a l’àrea metropolitana. I de la nostra capacitat per a desplaçar-nos amb comoditat i facilitat a la capital del país en depèn el nostre futur immediat. No s’hi val a badar, més.