Adam Majó

Xuts a pals

4 d'abril de 2017
0 comentaris

Assentament o comunitat

Un assentament és un nombre més o menys gran de persones establertes de forma permanent en un determinat territori. Una comunitat, en canvi, és una cosa  bastant més complicada de definir, però  vindria a ser un grup de persones que interaccionen  entre elles de forma continuada en el temps, que comparteixen  algun tipus d’interès o creença i que han adquirit una certa consciència de ser-ho (comunitat).  Una ciutat pot ser compacte i continua o més aviat difusa i escampada, però és, en qualsevol cas, un assentament humà. El què no està tant clar és que la gent que hi visqui formi, també, una comunitat. En una comunitat poden haver-hi conflictes interns i visions radicalment divergents sobre multitud de qüestions, però hi ha d’haver una mica de sensació de compartir un cert destí, d’anar més o menys en el mateix vaixell. De les ciutats modernes, molts dels seus habitants en fan un ús estrictament funcional: hi dormen, circulen pels seus carrers i n’utilitzen algun dels seus serveis, però es desentenen dels afers comuns, no senten que els afecti la “informació local” i mantenen xarxes de relació personal deslligades del territori on habiten.

Perquè una ciutat –Manresa, posem pel cas- esdevingui una comunitat ha de tenir elements de referència compartits (un diari, per exemple), esdeveniments gairebé indispensables (les festes de la Llum, malauradament, no farien aquesta funció) i sobretot, sobretot, perquè estem parlant d’una ciutat, ha de tenir espais de trobada on interaccionin –ni que sigui amb la mirada- els diferents membres d’aquesta comunitat. Castelltellat, quan jo era petit i per exemple, passava de ser un assentament humà format per masies disgregades a convertir-se en una comunitat els diumenges al migdia, quan la gent anava a missa i després es quedaven llargues estones conversant i fent tractes a la porta de l’església o tot fent el vermut a la Botiga. Però, i en una ciutat com Manresa, quins són els espais de trobada que ens poden convertir en alguna cosa més que usuaris, en una comunitat més o menys contenta de ser-ho? Abans era el passeig  (a l’estiu) on calia ser-hi per veure i ser vist. Ara en tenim alguns altres. La zona esportiva del Congost, per exemple, on cada setmana milers de manresans i manresanes de totes les edats, orígens i condicions es troben per practicar esport, per animar els equips que porten la ciutat al pit o per portar i recollir la canalla. L’esport, aquest gran ciment social, segueix aconseguint que la gent apartem una estona la vista de la pantalla i sortim de casa per veure’ns i tocar-nos una mica. Però Manresa té encara un altre gran espai de trobada: el centre històric. Un àmbit de la ciutat que ens cal potent i  atapeït d’activitat, no tant perquè els seus veïns i botiguers visquin millor, que també, sinó perquè així esdevindrà encara més una fàbrica d’identitat i comunitat per a cada cop més habitants d’aquest assentament humà anomenat Manresa.  Un assentament i una comunitat que, per cert, abasta un àmbit geogràfic que va bastant més enllà del terme municipal estricte. Però aquest, segurament, és tema d’un altre article.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.