És un argument que em fa especial
angúnia per, com a mínim, tres raons. Una perquè, si bé és cert que determinats
drets socials ha costat molt aconseguir-los, no és precisament la dreta
post-franquista la que els ha fet, aquests esforços. Ells que per combatre al
moviment obrer, que al llarg del segle XX va reclamar precisament aquestes
millores en les condicions de vida, no van dubtar a utilitzar tots els mitjans
al seu abast (una guerra inclosa). Per altra banda, també és cert que
actualment hi ha un augment de les demandes vinculades als serveis socials i la
salut, però això, tal i com demostra un recent estudi patrocinat per una caixa
que ara és banc, no ho causa les persones provinent de la immigració sinó
l’envelliment de la població (gent nascuda aquí o arribats ja fa més de trenta
anys). En aquests moments, els ciutadans i ciutadanes residents al nostre país
amb passaport extra-comunitari aporten més recursos a l’administració dels que
utlilitzen. La caixa dixit. Acusant a
uns determinats usuaris de la suposada baixada de la qualitat del servei, s’està
desviant l’atenció del veritable problema, la manca de recursos públics que
només es pot compensar, dos i dos fan quatre, augmentant els ingressos, és a
dir, apujant els impostos a qui més té (i assegurant que efectivament els
paguen). Per últim el senyor Javaloyes posa de manifest un dels grans oblits
col.lectius, una de les grans assignatures pendents de la recuperació de la
memòria històrica: el colonialisme. Si tots fóssim més conscients de fins a
quin punt el desenvolupament
econòmic que ha posat les bases materials per construir això que anomenem estat
del benestar té a veure directa o indirectament amb l’imperialisme, amb
l’esclavatge, amb el saqueig i l’explotació durant segles (i també ara, amb
altres formes) de molts dels països dels quals han hagut de marxar els nostres
nous veïns i veïnes, potser ens faria vergonya reclamar determinats privilegis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!