Adam Majó
Xuts a pals
10 de novembre de 2011
2 comentaris
Aquell 14 de març
Segurament el recordareu, aquell
14 de març del 2004, hi havia eleccions al Parlament del Regne i tres dies
abans havien esclatat unes bombes a l’estació d’Atocha de Madrid. El govern
espanyol d’aleshores, presidit pel ja mític José Maria Aznar, va fer una gestió
desgraciada de la resposta a l’atemptat i això va permetre el què només unes
setmanes abans semblava impossible, que el PSOE guanyés les eleccions. Veníem
de 8 anys d’un govern del PP que havia generat grans dosis d’emprenyamenta a
Catalunya i vam ser molts els que aquell dia vam anar a votar bàsicament a la
contra, optant pel candidat que més semblava molestar al conservadurisme
espanyol, en Carod Rovira ( Roviretxe,
li deien) que pocs mesos abans havia fet aquell gest personalista i gratuït,
però valent, de reunir-se amb representants d’ETA a Perpinyà. Recordo també que
aquell mateix diumenge electoral, quan ja es sabien els resultats, gent de la
CUP vam coíncidir en una taverna de Manresa propera al Torrent dels Predicadors
amb eufòrics militants d’ERC que
cel.lebraven dues coses, els seus propis resultats (8 diputats i 652.196 vots!)
i que hi hauria un nou govern a l’estat, més democràtic i més d’esquerres,
pensaven. Nosaltres ens vam fer els antipàtics i els aixafa-guitarres i ens vam
negar a cel.lebrar-ho. Primer perquè no pensàvem, com tampoc ho pensem ara, que
ni 8 ni 25 diputats catalans al Congreso puguin contrarestar-hi mai l’abassagadora majoria espanyola, i en
segon lloc perquè teníem encara molt fresc a la memòria el record dels 14 anys
de govern del PSOE, de la LOAPA, de les reconversions industrials
salvatges, de la corrupció, de l’empresonament d’objectors de
consciència, de l’entrada a la OTAN, dels GAL…
14 de març del 2004, hi havia eleccions al Parlament del Regne i tres dies
abans havien esclatat unes bombes a l’estació d’Atocha de Madrid. El govern
espanyol d’aleshores, presidit pel ja mític José Maria Aznar, va fer una gestió
desgraciada de la resposta a l’atemptat i això va permetre el què només unes
setmanes abans semblava impossible, que el PSOE guanyés les eleccions. Veníem
de 8 anys d’un govern del PP que havia generat grans dosis d’emprenyamenta a
Catalunya i vam ser molts els que aquell dia vam anar a votar bàsicament a la
contra, optant pel candidat que més semblava molestar al conservadurisme
espanyol, en Carod Rovira ( Roviretxe,
li deien) que pocs mesos abans havia fet aquell gest personalista i gratuït,
però valent, de reunir-se amb representants d’ETA a Perpinyà. Recordo també que
aquell mateix diumenge electoral, quan ja es sabien els resultats, gent de la
CUP vam coíncidir en una taverna de Manresa propera al Torrent dels Predicadors
amb eufòrics militants d’ERC que
cel.lebraven dues coses, els seus propis resultats (8 diputats i 652.196 vots!)
i que hi hauria un nou govern a l’estat, més democràtic i més d’esquerres,
pensaven. Nosaltres ens vam fer els antipàtics i els aixafa-guitarres i ens vam
negar a cel.lebrar-ho. Primer perquè no pensàvem, com tampoc ho pensem ara, que
ni 8 ni 25 diputats catalans al Congreso puguin contrarestar-hi mai l’abassagadora majoria espanyola, i en
segon lloc perquè teníem encara molt fresc a la memòria el record dels 14 anys
de govern del PSOE, de la LOAPA, de les reconversions industrials
salvatges, de la corrupció, de l’empresonament d’objectors de
consciència, de l’entrada a la OTAN, dels GAL…
Aquests 8 anys del Zapatero no
han sigut tant foscos com els d’en Felipe Gonzalez, però han estat igualment un
desastre. No només perquè no s’han mogut ni un centímetre del concepte d’Estat
basat en la imposició d’una determinada sobirania i en la negació del nostre
dret a decidir, sinó perquè van fer-se seu amb suïcida alegria el model
econòmic impulsat pel PP basat en l’especulació, l’endeutament generalitzat
(púbic i privat), el menyspreu per l’economia productiva i les rebaixes
d’impostos. Les formes del PSOE potser són més amables que les del PP, i en
matèria de drets individuals s’han fet alguns avenços formals, d’acord, però el
seus models d’estat i de societat són dramàticament semblants.
han sigut tant foscos com els d’en Felipe Gonzalez, però han estat igualment un
desastre. No només perquè no s’han mogut ni un centímetre del concepte d’Estat
basat en la imposició d’una determinada sobirania i en la negació del nostre
dret a decidir, sinó perquè van fer-se seu amb suïcida alegria el model
econòmic impulsat pel PP basat en l’especulació, l’endeutament generalitzat
(púbic i privat), el menyspreu per l’economia productiva i les rebaixes
d’impostos. Les formes del PSOE potser són més amables que les del PP, i en
matèria de drets individuals s’han fet alguns avenços formals, d’acord, però el
seus models d’estat i de societat són dramàticament semblants.
Diu que ara tornaran a guanyar
els hereus d’en Manuel Fraga i segur que la seves actituds genereràn reaccions
arreu dels Països catalans, tant de bò aquest cop no tornem a creure en falses
alternances i sapiguem aprofitar-ho per construir alternatives pròpies i
ambicioses que ens estalviïn per sempre més convocatòries electorals com les
del proper dia 20.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que PSOE i PP tenen moltes coincidències en els seus models segurament té una gran part de veritat, i una altra part de tacticisme polític que permet ficar-los als 2 al mateix sac i eliminar els matisos.
Però, i que no s’entengui com una defensa al PSOE perquè no ho és en absolut, aquest argument passa per alt que el partido popular fa el joc i acull encantat a la dreta i a la ultradreta més radical. Aquest espectre (el que pitjor tractaria a Catalunya si en tingués la oportunitat), al PSOE no hi és, o hi és de manera residual.
Trobo que aquest matís és prou important com per no obviar-lo quan es comparen els dos partits polítics.