Adam Majó
Xuts a pals
Aprofitar els errors del contrari
Tres factors (o actors) van convertir l’1 d’octubre de l’any passat en una victòria de l’independentisme. En primer lloc el Govern, i la majoria parlamentària, que va fer el què va dir que faria i va garantir, malgrat els molts entrebancs, urnes, paperets, cens i locals electorals. En segon lloc la gent, que va respondre per sobre de les millors expectatives, mobilitzant-se cada cop que va caldre els dies previs al referèndum i personant-se als col·legis electorals des del dia abans per protegir-los amb la pròpia presència. Però l’1 d’octubre fou un èxit també – i em temo que sobretot- perquè l’Estat, presoner de la pròpia supèrbia, va cometre un greu error de càlcul programant un ús de la violència que, no només és política i moralment reprovable, sinó també del tot contraproduent pels interessos de qui l’ordena.
Si és que ho havíem parlat mil vegades: calia posar les urnes passés el què passés, perquè – dèiem- no seran tant rucs d’endur-se-les a cops de porra, i menys ara que tothom té una càmera connectada al món a la butxaca. I sí, van ser tan rucs, i enlloc de limitar-se a menystenir el referèndum i a negar-li validesa legal, que haurà estat el més intel·ligent per part seva, van deixar-se portar per la dinàmica repressiva que ells mateixos havien engegat i van convertir el què hagués pogut ser poc més que un altre 9N en un referèndum de proporcions –mai millor dit- èpiques.
Hi ha qui diu que el govern espanyol era perfectament conscient de la imatge nefasta que projectarien a l’exterior però que, tot i amb això, van voler prioritzar un altra lectura dels fets, la d’un Estat disposat al què calgui per mantenir el control del territori. Potser sí, però fins i tot en aquest cas l’aposta els hauria sortit malament. Perquè no és només el prestigi internacional del Regne d’Espanya el què en va sortir tocat, ho fou també, i de forma molt més àmplia del què ningú pensava, el seu suport intern a Catalunya. Milers de catalans i catalanes que no pensaven anar a votar, que no compartien les premisses de l’independentisme, van fer cap als col·legis en veure les primeres imatges de les càrregues. Les porres de l’1 d’0ctubre, no només van situar el país i la reivindicació sobiranista al món, també es convertiren en una potentíssima màquina de crear desafectes a l’Estat arreu del territori. De totes les lliçons que vam extreure d’aquell diumenge, la per mi més destacable és que, efectivament, l’Estat també s’equivoca.
En rugbi, quan un partit està travat, quan cap dels dos equips sembla capaç de guanyar terreny, els entrenadors acostumen a recomanar tres coses: assegurar la possessió de la pilota, mirar de sorprendre l’adversari i, sobretot, aprofitar els errors del contrari. Actualment, l’Estat i l’unionisme no tenen força ni estratègia per vèncer l’independentisme i recuperar el suport perdut, però el moviment partidari de la República (Govern inclòs) tampoc té els mitjans ni els aliats per fer-la realitat, per implementar-la immediatament. Avançarà (i guanyarà) qui porti la iniciativa, qui sigui capaç de no fer sempre el què l’altre espera que faci i, per descomptat, qui cometi menys errors.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No, el govern no fa res l’u d’octubre ni abans. Les “estructures d’estat” van ser una cortina de fum, el material necessari per dur a terme les votacions pagat per particulars, les votacions i recompte assegurat per voluntaris i sovint majoritàriament amb mitjans propis, defensa dels vots i col·legis feta per famílies senceres mentre els mossos d’esquadra es miraven les agressions dels delinqüents de la guàrdia civil i policia espanyola. Vam fer un referèndum malgrat la repressió espanyola, això és evident, però malgrat la ineptitud, la inacció i sovint el sabotatge (Santi Vila, p.ex) del nostre govern.