Des que el govern Espanyol d’en José Maria Aznar va privatitzar el subministrament elèctric (la llum), l’any 2004, la factura mitjana s’ha apujat prop d’un 80%. De la mateixa manera, ningú ens garanteix que qualsevol dia el preu del gas no augmentarà fins a límits que expulsin de l’aigua calenta i la calefacció a una part important de la societat. I ens obstinem a seguir movent-nos gràcies a un combustible l’extracció del qual està en mans de monarquies feudals i grans corporacions sense cap control democràtic. També hem descobert que els estalvis (pels que en tinguin) no els garanteix ningú perquè ara sabem que els bancs enganyen (participacions preferents) i poden caure. I vivim en habitatges sotmesos a hipoteques i contractes de lloguer depenents d’uns mercats incontrolables i d’uns euribors que tampoc serveixen, com hem vist, per frenar bombolles embogides. I depenem de companyies telefòniques que ens permeten l’accés, al preu que els dona la gana, a la societat de la comunicació sense la qual, ara com ara, esdevindríem analfabets funcionals. I bona part de la nostra dieta procedeix d’indrets llunyans i està sotmesa a les fluctuacions especulatives del mercat global que, de sobte, disparen el preu de l’arròs i condemnen milions de persones a fer un sol àpat diari. L’energia per veure’ns-hi, per moure’ns, per escalfar-nos o per fer anar les quatre màquines que ens ajuden a viure, l’accés a les tecnologies de la informació i la comunicació, el plat a taula o un sostre decent on aixoplugant-nos depenen d’estrcutres complexes amb centres de decisió situats perillosament lluny del nostre entorn habitual.
És veritat que podem, i ens convé fer-ho, buscar sortides individuals, o en petit grup, i mirar de dependre cada cop menys d’aquestes grans estructures. Podem consumir menys energia, o produir-la nosaltres mateixos, viure sense hipoteca ni lloguer, prescindir de l’automòbil, piratejar les xarxes, escalfar-nos amb mètodes tradicionals, cultivar un hortet o guardar els quatre xavos a casa. Però difícilment aquesta serà una sortida extensible als milions de persones que viuen a les grans concentracions urbanes i que no poden marxar totes a l’hora a viure a pagès.
Per això són tant preocupants projectes com EuroVegas, que eliminaria l’últim gran rebost de l’àrea metropolitana de Barcelona que subministra directament fruita i verdura de proximitat a preus comprensibles i estables. I és que, en un planeta amb la demografia desbocada, les àrees agrícoles productives haurien de ser tresors a protegir i potenciar.
Per cert, si deixem que el Parc Agrari del Baix Llobregat, regulat i reconegut, se’l carreguin d’un dia per l’altra, imagineu-vos què podrien fer amb l’encara tendre Anella Verda de Manresa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!