Adam Majó

Xuts a pals

23 de març de 2012
0 comentaris

Acció-repressió: el llegir i l’escriure

Ho hem tornat a veure en les darreres mobilitzacions dels estudiants de València i Barcelona i ho tornarem a comprovar, molt probablement, amb la vaga general del dia 29: els mitjans de comunicació acaben convertint determinades incidències de les manifestacions al carrer en el centre del debat, desplaçant el focus d’allò que hauria de ser central, els conflictes i contradiccions socials que mouen a la gent a sortir al carrer i protestar. Però això no ho fan només els grans mitjans de comunicació de masses, carregats d’intencionalitat política, també els mitjans de l’esquerra (l’independentista inclosa), aquells que tenen voluntat sincera de fer de portaveus dels moviments socials i de les reivindicacions populars, acaben, massa sovint, centrant l’atenció en les conseqüències de l’acció; encara que des d’una òptica oposada, evidentment, posant el dit acusador en la violència policial, tantes vegades intencionada i  premeditada, però deixant també en segon terme l’origen de la protesta i les alternatives plantejades. Tornant a València, quants recordem amb justificada indignació els cops rebuts pels estudiants de l’IES Lluís Vives  i, en canvi, no tenim ni idea de com i perquè va començar tot plegat? Ja ho sabem que la violència,  i sobretot les imatges de violència, ni que sigui relativament incruent, ens atrapa davant la pantalla, per això hi havia molts més twits i entrades al Facebook sobre les corredisses  que sobre els problemes de fons que afecten a l’educació pública d’aquest país, però hem d’anar alerta de no sobredimensionar aquest aspecte secundari de la lluita, i no respondre al tremendisme d’un costat amb un altre de signe oposat. Sobretot, perquè mentre discutim sobre si va ser primer la pedra o la bala de goma, si entren en el debat sobre qui va provocar a qui, si ens aboquem en la campanya contra la repressió, mentre ells s’esforcen a criminalitzar-nos (no eren estudiants, eren antisistemes…), acabem arribant a una mena d’empat tècnic (mentre no hi hagi morts…) desplaçant el debat al terreny de l’ordre públic.

Posem-ne un exemple històric: Xile. Què recordem tots plegats del cop d’Estat de Pinochet de l’any 1973? Que hi va morir el fins a les hores president Salvador Allende i que va iniciar una de les repressions més despietades de la segona meitat del segle XX. Per això ara, tant a Xile com a l’Argentina, es fa un gran esfoç per recuperar el record d’aquells que van patir la violència de l’estat i per assenyalar-ne els culpables. Tasca imprescindible, aquesta, per descomptat,  però si alhora no expliquéssim què pretenia el govern de la Unidad Popular, quina era la via al Socialisme “con vino tinto i empanadas”…, contrastant-ho amb el model econòmic que va imposar Pinochet (i els USA), estaríem fent un flac favor a la memòria d’aquells que van deixar-hi la pell. Seria, de fet, la darrera victòria pòstuma del General, i de la repressió.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.