Adam Majó

Xuts a pals

29 d'octubre de 2010
3 comentaris

A qui li fa por l’espai públic?

La Pista Castell, on tant hem
gaudit, fent esport, alguns, o cel.lebrant festes diverses, molts d’altres, ja
no serveix ni per una cosa ni per l’altra.  La Sala Ciutat, un dels referents claus del lleure popular
manresà de la segona meitat del segle XX, també ha quedat obsolet. Després de
desestimar, l’actual equip de govern, la possibilitat de reconvertir un dels
dos espais en la sala polivalent que la ciutat no té, la única alternativa
possible és l’enderroc, per ampliar el parc de Puigterrà, en un cas, i per fer
més gran la plaça Sant Ignasi i dignificar l’accés al Museu Comarcal, en
l’altre. El problema, ara per ara, és que no hi ha diners per fer tot això i,
per tant, els edificis acabaran sumant-se a la trista i llarga llista
d’immobles destinats a equipaments buits i morts de fàstic (Els Panyos, els
Jutjats vells, l’antiga Cambra de comerç, el convent del carrer amigant,
l’antiga seu de la creu Roja al carrer galceran Andreu, l’auditori de Sant
Francesc, etc…)

Amb l’actual panorama, si hem
d’esperar a tenir els recursos per enllestir tota l’obra prevista, poden passar
molts anys, per això proposàvem l’enderroc immediat, que costa relativament
poc, i la mínima adequació de l’espai que permeti l’activitat esportiva  lliure i a l’aire lliure. Un lloc on
els nanos als que s’els ha fet petits els parcs infantils puguin jugar a pilota,
o al què sigui.

L’equip de govern s’hi oposa
aduïnt limitacions pressupostàries, que són certes, però també ho és que quan
n’hi havia, de quartos, tampoc van
preveure aquests enderrocs i que no ho van fer-ho perquè, sovint, es prefereix
un edifici tancat i barrat que un espai públic que els nois i noies del barri es
facin seu. Persisteix la vella idea, burgesa i puritana, segons la qual la llar
encarna totes les virtuts possibles i el carrer –i la taverna!- tots els mals
imaginables, aquell lloc comú que diu que a fora, al carrer, s’hi perd el
temps, en el millor dels casos, o s’hi agafen mals hàbits i pitjors companyies.
Una vella idea defensada, ara, per presidents d’associacions de veïns i  columnistes de passat progressista que
renoven lleugerament el vocabulari (ja no en diuen gamberros, ara són incívics)
tot mantenint el mateix esperit inquisidor de tota la vida. Els sospitosos
(culpables d’entrada, per molts) són els de sempre: els joves en general, els
pobres en particular i els morenos encara més en particular, i la solució també
la de sempre, policia i més policia. Amb aquest panorama, amb veïns que quan es
fa una nova plaça demanen que no s’hi posin bancs perquè s’hi asseuen
ells, no és estrany que l’ajuntament tingui por a ampliar
l’espai públic d’ús lliure i espontani. Però és precisament per això que hauria
de servir la política, per afrontar problemes i no per admetre’ls com una
fatalitat. La ciutat no són les cases de cadascú, la ciutat és el carrer,
l’espai públc, i no hauríem de permetre que les pors i els perjudicis d’uns
quants ens impedeixin gaudir-ne. I si hi ha problemes (sempre n’hi ha hagut i
sempre n’hi haurà) es parlen i es solucionen, que Manresa no és Ciudad Juarez,
hòstia!
Girona
22.08.2018 | 12.00
PC
02.12.2011 | 12.31

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.